Ja tenim cartell pel Price & Co. 2011 #Badalona #piulempoesia

Déu n’hi do!

L’11 de novembre de 2011 a les 20 hores, Espai Betúlia.

Poetes participants a l’expo de poesia visual: Jordi Badiella, Edu Barbero, Xavier Bou, J.Brustenga-Etxauri, J.M.Calleja, Xavier Canals, Ferran Fernandez, Raül Gàlvez, Daniel Montes, Dionís Orrit, Paco Pérez, Toni Prat, Joan Puche, Sergi Quiñonero, Àgels J. Saguès, Gustavo Vega.

Poetes del recital: Ferran Aisa, Odile Arqué, Anna Ballbona, Lluís Calvo, David Caño, Enric Casasses, David Castillo, Paco Fanés, Marçal Font i Espí, Bel Granya, Carles Hac Mor, Rodolfo del Hoyo, Coloma Lleal, Vicenç Llorca, Núria Martinez-Vernis, Pep Mita, Daniel Nomen, Martí Noy, Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Primitiva Reverter, Santi Rufas, Gerard Sala, Màrius Sampere, Cèlia Sànchez-Mústich, Jaume Sisterna, Valentí Soler, Joan Soler i Amigó, Pau Vadell i Vallbona, Jordi Valls, Blanca Llum Vidal, Joan Vinuesa, Ester Xargay.

Presentat per Andreu Solsona

Música. Ferran Besalduch, Joan Palacio, David Parras.

Organitza: Associció cultural de poesia Pont del Petroli

Anuncis

Avui em ve de gust escriure un pamflet!

I és que sovint passa que alguns dies va i t’aixeques amb ganes de fer coses que ja no són pròpies de l’edat, però tot i així les fas, oi? Doncs avui m’he llevat amb ganes de pamflet. Va, som-hi!

Els cors d’en Millet i en Montull
canten planys amb aires nostrats.
De la corrua d’emprenyats
s’alcen veus que els volen al trull.

Els jutges Cargol són molt seus.
Si un barrut ha fet carrera
i agafa una bona drecera
allò que era de tots ara és seu.

Els banquers posen cara d’ase,
han venut tanta porqueria
que ara ja ningú se’n refia
i manlleven de casa en casa.

Els hipotecats van de dol.
Les cases són sempre d’algú
i els amos han vist oportú
enviar famílies senceres al sol.

És hora d’anar a la trinxera,
però els trens van tots amb retard.
Líders polítics? Uns petards!
No hi caben més ganduls a l’era.

Setze jutges de set-cents jutjats,
mengen fetges de catalans enutjats.
N’hi ha de metges retallats,
de molts mestres congelats,
d’encara més ciutadans indignats,
i d’experts encaterinats.
Ja és hora que espavilem.
O ens cruspim els setze fetges
dels jutges que ens estant jutjant
o ens acabaran escanyant.

(Quin descans!)

Temps de remull i tocar el dos, però sobretot tornar

Ni fa tanta calor com diuen, ni la farà. Estem a l’estiu i ja està. Negar el canvi climàtic és una poca-soltada, però encaparrar-se en que tots els mals venen d’Almansa és ser massa curt de mires. A casa de la vila mana el PP, sí, i? Això que ens està passant és un efecte directe d’haver decidit tal dia que volíem viure aquí, a Badalona, o és que algú ens hi ha obligat? Doncs som-hi, vivim-hi. Que els carrers de la nostra ciutat bullen? Toquem el dos un temps per agafar aire i tornem.

“Eh, tu, que no tots podem anar-nos-en de vacances, senyoritingo!”

Qui ha parlat de vacances? Jo no. Però si voleu, parlem-ne. Si voleu anar de vacances és molt senzill: us calceu les dues sabates i comenceu a caminar fins que trobeu un bon arbre a la vora d’una bona platja, us remulleu i au, una bona regla de tres a l’ombra. No es necessita res més. S’hi està de puta mare! Però després torneu! Per la mort de Déu, torneu! Aquesta tardor i aquest hivern no han de ser els del nostre descontent!!! Deixem el teiatru pel Shakespeare! Que canviï ell el seu regne per un cavall! Nosaltres no canviem Badalona per cap cromo. S’haurà d’”apatrullar” la ciutat en temps de crisi, dons l’”apatrullarem”.

Rendir-se? Mai!

Serenitat, bons aliments i millors begudes

Explica el mateix Jean Genet, que en la seva estada a Tànger –buscant la més absoluta de les solituds en un aïllament volgut i trobat– una vegada va rebre correspondència per sota la porta del domicili on residia i va denunciar el servei postal d’Argèlia per haver envaït casa seva sense el seu permís. Com a anècdota té la seva conya i fins i tot podem dir que no li faltava raó a Jean Genet. Però li faltava proporció.

Apresa la lliçó i seguint els passos de Faulker (There is no such thing as bad whiskey. Some whiskeys just happen to be better than others) estic escrivint aquest post amb un vas de martini blanc amb glaçons (Miró, de Reus, que el ‘whiskey’ ara no ve de gust), a la vora del Mac per anar mullant el paladar i el pap, no fos cas que em passés com a Jean Genet, Joan B. Culla, Quim Monzó i d’altres i perdés la serenitat, la proporció i la mesura. Després de les editorials incendiàries d’alguns diaris d’ahir, dels opinadors d’algunes ràdios i televisions públiques i privades, que et fallin també els que no hauries pensat mai que perdrien la ironia i la distància, no sé…

Ahir, al Parlament de Catalunya un quants brètols van intentar impedir l’entrada dels parlamentaris al seu lloc de treball –lleig–, uns altres marcaven les gavardines d’alguns i algunes amb esprais –més lleig–, la policia a cops de porra i com podia –no l’encertem amb els consellers de governació, tu, quina creu!– mirava que els agitadors –mossos infiltrats o no– no se sortissin amb la seva. I amb males formes, potser sí, però el cas és que els imbècils –mossos infiltrats o no– van fracassar. Ole. Això és el que va passar. No té res a veure això amb el feixisme, l’aparició de Durruti, ni “los singles de Malasaña”. Per favor!!!

La gent que escriu i/o treballa als diaris no viu un bon moment professional, em sap greu. A tots ens ha passat alguna vegada o altra a la vida. Però posant-se en plan incendiari no aniran enlloc. Alguns acabaran amb l’autocombustió espontània si no es prenen la pressió més sovint.

“Badalona som tots i totes” i els “Moviments Glocals”

Avui, dia 15 de juny de 2011 a les 7 de la tarda al Museu Municipal de Badalona es projecta un audiovisual, “Moviments Glocals” dirigit per Xavier Gonzàlez.

Això no és que sembli un anunci, és un anunci. Un anunci del tret de sortida que dóna Badalona som tots i totes per caminar amb dignitat i orgull pel nostres carrers, aquests quatre anys més que alguns tindrem la immensa sort –creuem els dits!– de viure en aquesta ciutat glocal que –no ens enganyem– ho ha estat des de mitjans del segle passat, per no dir des de sempre!

Glocalització –la barreja de globalització i localització– o per alguns Dochakuka, el terme japonès que ve de Dochaku (el que viu en la seva pròpia terra), és un terme bàsicament econòmic, però també cultural i fins i tot un terme que engloba art i tecnologia: The Glocal Project. Avui, però, serà Badalona i el Museu municipal on els “Dochaku” de Badalona, o sigui tots i totes, podrem escoltar: Rahim, Saeed, Hanan, Orlando, Ruijun, Maribel, Florinel, ciutadans i ciutadanes de Badalona.

“Badalona som tots i totes” ha fet molta i molt bona feina aquests darrers anys, feina que a vegades queda soterrada pels que criden més fort i no els agrada massa la glocalització, ni tampoc l’entenen ni la volen entendre, ja que viuen en la idea única i perpétua del “tot allò que no sigui jo, no pot ser bo”. Malament.

“Escoltar” és el verb imprescindible per entendre. I quan s’escolta desapareixen les pors i les mentides, perquè la veritat només pot ser diversa i només parant les orelles hom és més lliure. Avui, continuarem parant les orelles i donant gràcies a Déu –els cristians així ho fem– per haver tingut la sort de viure –alguns encara que sigui per temporades– en aquesta magnífica ciutat de Catalunya.

Quan vivíem al 3 i 7 fan 13 tot era més fàcil

Fa pocs dies, vaig penjar al facebook i al twitter aquest poema de l’Enric Casassas:

Jo quan vivia al 3 i 7 fan 13 tot era més fàcil
i ara que em dus al 2 i 2 són 4 vaig al naufragi.

Es fotut topar-se contra la paret o contra un vidre transparent, fa mal, fas el ridícul i et desconcerta. Ara, fotre’ns de morros contra el mirall ens dóna la oportunitat de separar-nos uns metres enrera i fer-nos una ullada de dalt a baix. 2 i 2 són quatre i si no ho entenem anirem de pet al naufragi.

Si durant quatre o vint-i-quatre anys vius instal·lat en la idea que 3 i 7 fan 13 i te’n surts, ole tu i la teva màgia! Ara, si aterres i la matemàtica pura, tossuda, et fa baixar de la lluna, aprofita i rectifica. Només l’Alícia sabia trespassar el mirall, tu no.

Sembla, però, que els polítics no s’adonen que darrera el mirall hi ha una paret de formigó. Si tot ho fan com ho han fet fins ara, tu, tots, tothom, tot acabarà com ha acabat ara. I Badalona no n’és l’exepció.

Una altra cosa.

Quatre anys manats per un govern municipal format per 11 persones que sumen 11, però que la seva capacitat de gestionar ciutats en crisi no arriba al 0,5, dóna com a resultat el no-govern municipal total. Campi qui pugui. En això sí, que no són exagerats els que pensen que hem tornat a l’ajuntament franquista i els seus consistoris en l’ombra.

No fa massa anys un conegut pastisser de Badalona, s’asfaltava ell mateix el davant de casa seva i s’arreglava la seva vorera. No era un tronat, era un avançat al seu temps, ell ja ho venia venir feia temps.

Ni més de 200 intel·lectuals de nostre senyor gloriós podran tombar-lo

Tot i que més de 200 intel·lectuals carregats de raons s’hi entestin no podran canviar les coses. Van tard, tot s’ha de dir, però aquest no és el problema. I jo, pobre de mi, que només sóc un pobre ga, gue, guionista de carrer… bé… de gran avinguda va! que treballo per l’HBO, –que no estamos tan mal!– no puc pas ara esmenar la plana a més de 200 intel·lectuals! Tan de bo que se’n surtin! Jo tampoc vull Garcia Albiol d’alcalde de la meva ciutat! Els dono tot el meu suport moral i tota la meva moral de suport. Repaseu els meus darrers posts.

Però el problema és diu 84 per cent, ara ja sabem la xifra exacta. En una piulada matinera el mateix Ferran Falcó ho explicava: “Assemblea del partit a Badalona 84% a favor de passar a l’oposició. A BDN, mana el partit.” Clar i català. Això que alguns ara em pregunten de i si… res! Ha passat el temps dels i sis…! És que si ara van el PSC i ICV-EUiA i el voten, Ferran Falcó haurà de dimitir immediatament, sinó li retiro la paraula! L’assemblea d’un partit i les seves decisions són sobiranes, no fotem!

Ara el debat es situa en un altre context. Albiol és ja de facto l’alcalde de Badalona no pas només per responsabilitat directa d’aquest 84 per cent, eh! No oblidem que molta gent de la nostra ciutat l’ha votat i que molts egos de responsables del PSC i d’ICV-EUiA, barrejats amb la seva poca o escassa capacitat de swing també hi tenen molt a veure. Molts d’ells se’n fotien del meu post: He tingut un somni! Ferran Falcó era l’alcalde! i ara van i em surten amb “i si…” I si, res. Dat i beneït. I en aquest altre context, una pregunta retòrica: Deixant a part el bon Jordi Ballesteros que ha fet tot el que ha pogut, els votants de CIU pensen el mateix que la seva assemblea de militants?

Som més complicats que un vuit de bastos

L’expressió és andalusa. Andalusia és possiblement on es parla el castellà més evolucionat del planeta, però la gent més complicada del món viu a Catalunya i sí, potser d’entre tots els pobles que hem tingut la sort d’acollir l’andalús és el que ens ha aportat més i millors imatges retòriques enrevessades a l’hora d’espressar-nos.

Perquè mira que a la reunió d’Òmnium l’Enric Juliana i alguns ens vam arrivar a sentir sols eh! L’opinió estava dividida, si, però en acabar la xerrada tothom et venia a dir: “Mira Pep, millor que mani el PP quatre anys i així sabran el pa que s’hi dóna. Es retrataran” Molts ens vam sentir sols en la nostra tesi de que deixar entrar al PP a l’alcaldia de Badalona era un bitllet d’entrada sense caducitat. I ahir, quan Ferran Falcó anuncia per fi que ell trenca la baralla i no juga al pacte amb ningú, els mateixos, exactament els mateixos!!! que a la reunió d’Òmnium tractaven de convencer-me d’una cosa, aleshores canvien d’opinió i em pregunten a mí!!! per què, per què, per què? I jo que hi tinc a veure amb la decissió d’en Ferran? L’accepto, l’entenc, no la comparteixo, em sembla perillosa i ja està, tan amics tu.

I això. tot s’ha de dir, t’ho diuen els que menys compten amb l’ajuntament per res. La gent que no depèn d’ell ni perquè la subvencioni ni perquè li ompli l’olla. La gent que viu més d’esquenes a la casa gran de la ciutat. Que si no és per xafardejar una mica el que s’hi cou a vegades, si és que s’hi cou alguna cosa alguna vegada… no els pregunten ni l’hora! I ara, tan importants són? Doncs sí, l’ajuntament d’una ciutat com Badalona és important i aviat, i tard alhora, se n’han adonat alguns dels seus habitants, a fe de Déu! Som complicats! Em cau simpàtica la gent de CiU i EUiA, no massa la del PSC, no entenc a ICV des de fa anys i admiro el gran coratge dels perdedors d’ERC i Fem-ho plegats, però per Déu, que tots els seus votants són més complicats que un vuit de bastos!

El pacte amb el diable al paradís de les piscines cobertes

En aquesta part de l’Europa del sud on més piscines cobertes per metre quadrat s’han aixecat en aquests últims trenta anys i que alguns encara anomenen España, Goethe està a punt de veure néixer un nou Faust en un poble de la costa catalana. Mefistòfels ho té tot a punt perquè quatre homes que responen al nom de pila: Carles, Jordi, Ferran i Xaviergarcialbiol, venguin la seva ànima al diable firmant un pacte entre ells i les seves famílies, que portarà a un i sols a un a la cadira consistorial amb més deutes i menys diners d’aquesta regió que alguns encara anomenen Cataluña. El tron d’alcalde de Badalona està en joc.

Déu doni sort i tingui en la seva glòria a qui d’ells arribi al lloc més alt. Sort per tots menys pel darrer, que no la necessita. Perquè, qui necessita sort quan l’acompanyen intel·lectuals de renom de la talla de Miguel Jurado o Rosa Bertran? Qui necessita sort quan té un projecte tan ambiciós i treballat durant tants anys per portar al lloc que li correspon a la ciutat que ha viscut de tapada capital d’Europa per tant de temps? Sort? Sort la necessitarà el Carles, Jordi o Ferran que s’immoli en nom de la seva petita pàtria. I si ho pensem bé la sort també la necessitaran tots tres alhora i tots nosaltres!

Ara, compte però, amb els replecs del contracte, amb la lletra petita, amb els compromisos letals… compte sobretot amb la primera o segona parts contractants, depèn! Compte que s’haurà de pagar la festa! Compte que l’haurem de pagar entre tots! Compte, molt de compte!

(Jo ara volaré altra vegada cap a Paris on fins fa ben poc el govern municipal encara lliurava de pagar l’iva bars i restaurants tot i que la crisi ja s’havia acabat (allà!), perquè volien assegurar-se abans de carregar-los amb l’impost novament de que tot tornava a rutllar bé. Volien saber del cert que la recuperació anava de debò, abans d’arriscar-se a pujar els preus per passiva o activa i entrar en una segona espiral de crisi de consum perillosa que els podria haver portat, aquella vegada sí, a la recessió. Com són els francesos, oi?)

Indignats: Unes setmanes o més de trenta anys?

Els acampats et poden caure simpàtics o no. A mi em cauen bé, molt bé. I no, no entenc els seus mètodes de protesta, però n’estic aprenent ràpid. Sé escoltar, he après a escoltar. El cert és que el seu llenguatge sembla conegut tot i que no ho és gens i la impaciència et fa desitjar que arribin els resultats de tanta acampada, d’acord.

La càrrega dels mossos d’esquadra del dijous passat està prou documentada a la xarxa: cal afegir-hi res més que les imatges que ja hem vist? Només una pregunta: Suposo que després de la dimissió de Felip Puig, vindra la inhabilitació a perpetuïtat dels instructors de la ‘loca’ academia de policia catalana?

Però aquesta indignació ve de lluny, oi? Aleshores, aquests fracassats columnistes que pontifiquen amb to mofeta sobre la inconvenient innocència dels acampats, sobre la lliure circulació per les places i carrers que són de tots, diuen –quan desallotjaran a cops de porra si cal tots els cotxes mal aparcats?–, sobre el bé i el mal de la santíssima democràcia, en fi… aquests que pontifiquen, què volen?

Quan la democràcia va plena de polítics enmanillats, de discursos buits i caducs que ningú s’escolta, de personatges que proclamen als quatre vents que volen fer política pels diners, d’ideòlegs amb les idees desades al calaix de sota des de quasi fa trenta anys… i de gent honesta que fa política? També, és clar, també, qui diu que no? Però jo també dic: en aquest despropòsit infinit algú pot assenyalar amb el dit les acampades i dir que no són legítimes? Que és que potser té una fòrmula millor per acabar amb aquesta indignació? Ja està trigant massa, no? Una fórmula que fa trenta anys que trontolla no es mereix escoltar, encara que sigui per unes setmanes, una alternativa diferent?