Category Archives: Fem-ho plegats

He tingut un somni! Ferran Falcó era l’alcalde!

A veure, després de la migdiada al balcó de casa amb les paraules de Ferran Falcó a TV3, descartant –de facto– no impedir que el PP pugués fer-se amb l’alcaldia i amb la visió de les cames de la Dolors Boatella en ment he pensat:

Badalona no s’ho mereix, refot!

El PSC: S’adona que està a punt de donar l’alcaldia a un tal Garcia Albiol, encara que sigui indirectament. L’alcalde Serra, agosarat com mai pensa ‘No pot ser! S’ha de fer alguna cosa valenta!” I en un acte de generositat sense precedents marca una nova manera de fer política a Badalona, en el PSC i en el món occidental. Un petit pas que els podria portar a la glòria i que semblaria, i de fet seria, bastant desinteressat: Recolzarem Ferran Falcó com a alcalde de Badalona per evitar un mal major i complir amb les nostres promeses electorals: que és que no sigui alcalde l’Albiol.

ICV-EUiA: S’adona que (PSC=9, CIU=4, mecatxis en falta un!) Garcia Albiol arribaria a la cadira d’alcalde de Badalona per culpa d’un sol vot. Aleshores, sense deixar de ser inteligents i d’esquerres de debò, permeten explícitament a un dels tres regidors que han sortit que voti Ferran Falcó per ser alcalde -amb roda de premsa inclosa;)–, mostrant una valentia sense precedents! Recolzarem Ferran Falcó com a alcalde de Badalona per evitar un mal major i complir amb les nostres promeses electorals: que és que no sigui alcalde l’Albiol.

CIU: Estabornit per la bona nova, es desfà donant gràcies a PSC i ICV-EUiA –aquest darrers no entren en el govern, a menys que vulguin, és clar– i amb la difícil tasca de governar amb una absoluta minoria, se’ls gira molta feina. Reparteixen el poder proporcionalment als escons que ha obtingut, mostrant un agraïment sense precedents en la història de la nostra ciutat i de Catalunya. I sabedors de ser el protagonistes d’una història de generositat i valentia única, s’intal·len en un discurs humil!

Tots tres compleixen les promeses. El tal Garcia Albiol no arriba al poder. S’explicita que ha estat un pacte de ciutat entre el generós PSC, l’històric i responsable ICV-EUiA i l’agraït CIU.

La resta de forces queden perplexes, o sigui: tots –protagonistes o no– comencen a treballar una nova manera de governar Badalona sense interesos partidistes.

Jo em cobro la idea amb… dos cafès –un per mi i un altre per a la Dolors, és just!–, Ferran?

És que si no, no hi haurà ‘dream’ en quatre anys…

Badalona! Ara no és l’hora dels adéus, refot!!!

Ara no és l’hora dels adéus, ni ens hem de dir: Adéu siau!!!
Ni és un adéu per sempre, ni tampoc és un adéu per un instant!!!
Ara és precisament quan el cercle refarem i fins i tot –sense potsers que valguin— serà més gran!!!

Xirucaires! Els nostres pares i avis van resistir quaranta anys. Alguns de nosaltres només vam tenir l’honor de resistir amb ells els primers anys de la nostra vida. Ara ho hem de deixar córrer? No és l’hora dels retrets! El dol es porta en solitud i ràpidament es recicla. Aquí tots hem perdut els vots, les hores, els nervis… però hem guanyat, tots –tots!– una lliçó, una nova manera de fer política des de l’entesa és possible i no depèn dels vots que es guayen o es perden, sinó de la convicció que desde la diferència podem anar junts.

Us imagineu si el PP –miracle!!!– hagués perdut les eleccions? Ells no podrien escriure aquest post. Són fills de quin són fills. Nosaltres podem anar junts, perquè quan diem ‘nosaltres’ ja ens entenem i no cal que desqualifiquem a ningú.

Gent de CIU, gent del PSC, gent de ICV-EUiA ja sabeu el que heu de fer: Bon cop de falç!

Tot és encara possible!

Els que ja hem guanyat el 22M, què fem?

És que és una cosa que no em passa tan sovint. Sóc una persona molt exigent i em poso el llistó molt alt. La temptació de posar-me’l més baix sempre hi és, però em pot l’ambició…

Sóc molt ambiciós, ho confesso. I en política? Ui! També, també. La meva aposta ha estat la dels #femhoplegats i ja sé que és lleig dir-ho però jo ja he guanyat.

El llistó estava alt, eh! Havia de col·laborar amb una força que participés a les eleccions municipals de Badalona i que fos d’esquerres, que apostés per l’independestisme –no el de fireta, el real, el que es guanya a força de treball–, que volgués governar en cas de tenir representació, que no fos gens, però gens sectària, que acceptés les meves crítiques, que apostés per la renovació i regenaració democràtica, que a la vegada que estés disposada a escoltar-me jo també n’aprengués d’ella, que estés instal·lada en l’alegria administrada intel·ligentment, que no l’importés perdre vots si es mantenia fidel als seus ideals, que no parlés malament dels adversaris, que mirés cap al futur però a la vegada sabés projectar-se cap el passat… Era difícil, eh? Vaig trobar l’Oriol Lladó i em va parlar d’Accent –tots eren més o menys amics meus, però això no em garantia res, la meva mare també és amiga meva i l’estimo molt, però no vull fer política amb ella–.

Osti, em van molar, però podrien complir els requisits del meu ambiciós llisto? Ho farien? Que si ho farien? Mireu, es van ajuntar amb els d’ERC, les JERC i els Rcat i amb en Miquel Estruch al capdavant van fer miques el meu llistó, el van saltar sense ni tocar-lo. Bé, ara entraran o no a l’ajuntament, no ho sé, diuen que la cosa va justa o que fins i tot en poden treure dos els que hi entenen. Jo no he encertat mai ni una trista quiniela… o sigui que el meu pronòstic no és molt de fiar i me’l guardo. Però el cas és que ja he guanyat!!! I per mi, ja han guanyat tots ells!!!

Així que torno a preguntar: Els que ja hem guanyat el 22M, què fem? Doncs, celebrar-ho, no?