Category Archives: PSC

Ni més de 200 intel·lectuals de nostre senyor gloriós podran tombar-lo

Tot i que més de 200 intel·lectuals carregats de raons s’hi entestin no podran canviar les coses. Van tard, tot s’ha de dir, però aquest no és el problema. I jo, pobre de mi, que només sóc un pobre ga, gue, guionista de carrer… bé… de gran avinguda va! que treballo per l’HBO, –que no estamos tan mal!– no puc pas ara esmenar la plana a més de 200 intel·lectuals! Tan de bo que se’n surtin! Jo tampoc vull Garcia Albiol d’alcalde de la meva ciutat! Els dono tot el meu suport moral i tota la meva moral de suport. Repaseu els meus darrers posts.

Però el problema és diu 84 per cent, ara ja sabem la xifra exacta. En una piulada matinera el mateix Ferran Falcó ho explicava: “Assemblea del partit a Badalona 84% a favor de passar a l’oposició. A BDN, mana el partit.” Clar i català. Això que alguns ara em pregunten de i si… res! Ha passat el temps dels i sis…! És que si ara van el PSC i ICV-EUiA i el voten, Ferran Falcó haurà de dimitir immediatament, sinó li retiro la paraula! L’assemblea d’un partit i les seves decisions són sobiranes, no fotem!

Ara el debat es situa en un altre context. Albiol és ja de facto l’alcalde de Badalona no pas només per responsabilitat directa d’aquest 84 per cent, eh! No oblidem que molta gent de la nostra ciutat l’ha votat i que molts egos de responsables del PSC i d’ICV-EUiA, barrejats amb la seva poca o escassa capacitat de swing també hi tenen molt a veure. Molts d’ells se’n fotien del meu post: He tingut un somni! Ferran Falcó era l’alcalde! i ara van i em surten amb “i si…” I si, res. Dat i beneït. I en aquest altre context, una pregunta retòrica: Deixant a part el bon Jordi Ballesteros que ha fet tot el que ha pogut, els votants de CIU pensen el mateix que la seva assemblea de militants?

Som més complicats que un vuit de bastos

L’expressió és andalusa. Andalusia és possiblement on es parla el castellà més evolucionat del planeta, però la gent més complicada del món viu a Catalunya i sí, potser d’entre tots els pobles que hem tingut la sort d’acollir l’andalús és el que ens ha aportat més i millors imatges retòriques enrevessades a l’hora d’espressar-nos.

Perquè mira que a la reunió d’Òmnium l’Enric Juliana i alguns ens vam arrivar a sentir sols eh! L’opinió estava dividida, si, però en acabar la xerrada tothom et venia a dir: “Mira Pep, millor que mani el PP quatre anys i així sabran el pa que s’hi dóna. Es retrataran” Molts ens vam sentir sols en la nostra tesi de que deixar entrar al PP a l’alcaldia de Badalona era un bitllet d’entrada sense caducitat. I ahir, quan Ferran Falcó anuncia per fi que ell trenca la baralla i no juga al pacte amb ningú, els mateixos, exactament els mateixos!!! que a la reunió d’Òmnium tractaven de convencer-me d’una cosa, aleshores canvien d’opinió i em pregunten a mí!!! per què, per què, per què? I jo que hi tinc a veure amb la decissió d’en Ferran? L’accepto, l’entenc, no la comparteixo, em sembla perillosa i ja està, tan amics tu.

I això. tot s’ha de dir, t’ho diuen els que menys compten amb l’ajuntament per res. La gent que no depèn d’ell ni perquè la subvencioni ni perquè li ompli l’olla. La gent que viu més d’esquenes a la casa gran de la ciutat. Que si no és per xafardejar una mica el que s’hi cou a vegades, si és que s’hi cou alguna cosa alguna vegada… no els pregunten ni l’hora! I ara, tan importants són? Doncs sí, l’ajuntament d’una ciutat com Badalona és important i aviat, i tard alhora, se n’han adonat alguns dels seus habitants, a fe de Déu! Som complicats! Em cau simpàtica la gent de CiU i EUiA, no massa la del PSC, no entenc a ICV des de fa anys i admiro el gran coratge dels perdedors d’ERC i Fem-ho plegats, però per Déu, que tots els seus votants són més complicats que un vuit de bastos!

El pacte amb el diable al paradís de les piscines cobertes

En aquesta part de l’Europa del sud on més piscines cobertes per metre quadrat s’han aixecat en aquests últims trenta anys i que alguns encara anomenen España, Goethe està a punt de veure néixer un nou Faust en un poble de la costa catalana. Mefistòfels ho té tot a punt perquè quatre homes que responen al nom de pila: Carles, Jordi, Ferran i Xaviergarcialbiol, venguin la seva ànima al diable firmant un pacte entre ells i les seves famílies, que portarà a un i sols a un a la cadira consistorial amb més deutes i menys diners d’aquesta regió que alguns encara anomenen Cataluña. El tron d’alcalde de Badalona està en joc.

Déu doni sort i tingui en la seva glòria a qui d’ells arribi al lloc més alt. Sort per tots menys pel darrer, que no la necessita. Perquè, qui necessita sort quan l’acompanyen intel·lectuals de renom de la talla de Miguel Jurado o Rosa Bertran? Qui necessita sort quan té un projecte tan ambiciós i treballat durant tants anys per portar al lloc que li correspon a la ciutat que ha viscut de tapada capital d’Europa per tant de temps? Sort? Sort la necessitarà el Carles, Jordi o Ferran que s’immoli en nom de la seva petita pàtria. I si ho pensem bé la sort també la necessitaran tots tres alhora i tots nosaltres!

Ara, compte però, amb els replecs del contracte, amb la lletra petita, amb els compromisos letals… compte sobretot amb la primera o segona parts contractants, depèn! Compte que s’haurà de pagar la festa! Compte que l’haurem de pagar entre tots! Compte, molt de compte!

(Jo ara volaré altra vegada cap a Paris on fins fa ben poc el govern municipal encara lliurava de pagar l’iva bars i restaurants tot i que la crisi ja s’havia acabat (allà!), perquè volien assegurar-se abans de carregar-los amb l’impost novament de que tot tornava a rutllar bé. Volien saber del cert que la recuperació anava de debò, abans d’arriscar-se a pujar els preus per passiva o activa i entrar en una segona espiral de crisi de consum perillosa que els podria haver portat, aquella vegada sí, a la recessió. Com són els francesos, oi?)

Pel damunt dels nostres planys

Ahir, en el petit local d’Òmnium de Badalona no hi cabia ni un micaco més. Iu Forn i Enric Juliana predicaven dos evangelis semblants des de paràboles aparentment molt diferents: “Deixeu-ho tot i seguiu-nos! Comencem-ho tots a fer bé!” Amb Ferran Falcó a primera fila era difícil que no li xiulessin les orelles. Però bé, tots deien el mateix amb diferentes paraules: l’Enric predicava el perill de tenir el PP al govern i l’Iu predicava el perill de no tenir-lo ara per tenir-lo més crescut d’aquí a quatre anys –cruïlla fotuda, per Déu!– i potser l’Enric Juliana ho clavava una mica més: El PP vol tenir embaixador a Catalunya i es perfila Badalona com a la ciutat on vol acampar, passi el que passi, governi qui governi. No seria inteligent que li poséssim fàcil.

Ara, però, pel damunt dels nostres planys hem d’aixecar una senyera que ens faci més resistents. Resistents a les necessitats fisiològiques de les gavines que sí o sí, sobrevolaran el nostre cel durant, pel cap baix, quatre anys més.

La meva proposta és clara i ja definida en l’anterior post: Catalunya i el nostre president actual, Artur Mas, també ha de plantar un embaixador al campament de Badalona i aquest embaixador ha de ser en Ferran. Jo no entendria massa que fos en Sagués i menys en Serra, tot i que qualsevol dels tres seria millor que el tal Garcia, estem d’acord! Queda dit i ho deixo escrit: No vull que en Pep Zamora s’exiliï i afegeixo que si Òmnium ha de canviar de local perquè es queda petit el que té ara al carrer de la Costa, demano, prego de genolls, que sigui per anar a un de més gran, no al badiu de casa mons pares, no fotem!

Badalona! Ara no és l’hora dels adéus, refot!!!

Ara no és l’hora dels adéus, ni ens hem de dir: Adéu siau!!!
Ni és un adéu per sempre, ni tampoc és un adéu per un instant!!!
Ara és precisament quan el cercle refarem i fins i tot –sense potsers que valguin— serà més gran!!!

Xirucaires! Els nostres pares i avis van resistir quaranta anys. Alguns de nosaltres només vam tenir l’honor de resistir amb ells els primers anys de la nostra vida. Ara ho hem de deixar córrer? No és l’hora dels retrets! El dol es porta en solitud i ràpidament es recicla. Aquí tots hem perdut els vots, les hores, els nervis… però hem guanyat, tots –tots!– una lliçó, una nova manera de fer política des de l’entesa és possible i no depèn dels vots que es guayen o es perden, sinó de la convicció que desde la diferència podem anar junts.

Us imagineu si el PP –miracle!!!– hagués perdut les eleccions? Ells no podrien escriure aquest post. Són fills de quin són fills. Nosaltres podem anar junts, perquè quan diem ‘nosaltres’ ja ens entenem i no cal que desqualifiquem a ningú.

Gent de CIU, gent del PSC, gent de ICV-EUiA ja sabeu el que heu de fer: Bon cop de falç!

Tot és encara possible!

García Albiol renuncia a l’alcaldia de Badalona

Per primera vegada en el que duem de democràcia un candidat, en concret el que encapçala la llista del PP a Badalona, renuncia explícitament a l’alcaldia de la seva ciutat.

Ja sabem que no és sempre de la llista més votada d’on surt l’alcalde d’una ciutat. En democràcia, quan es começa a comptar, manen les matemàtiques. I mai abans com en aquesta vegada la justícia, la música i la poesia havien anat de bracet dels números. És curiós que quan tot apunta que el guanyador en vots de les eleccions de Badalona serà el PP, l’inefable García Albiol no hagi ni tan sols intentat rectificar la seva versió xenòfoba sobre el problema real de delinquència que pateix la nostra ciutat.

Tant els costa dir que s’han equivocat d’estratègia? O potser ja és massa tard… Perquè ja em direu quina força es voldrà retratar fent possible que el personatge en qüestió arribi a la cadira més alta de la casa de la vila! La pobra força política que dubtés ni que fos uns segons a l’hora d’emetre el seu vot, encara que fos abstenint-se, se l’anomeraria i senyalaria pel seu nom. Nom que no cal que especifiqui en un bloc que s’emet en horari familiar.

I ja veus, Falcons, Serras, Saguesos i Estruchs, condemnats a entendre’s per mirar que no se’ls caguin les gavines al damunt durant els propers quatre anys de nostre senyor!

L’alcalde Serra no és l’alcalde Serra

Seguint l’estela de tota la gent desagraïda de Badalona que m’ha precedit a l’hora de valorar la feina de l’alcalde Serra en aquests darrers anys, deixin que trenqui una llança a favor seu i no li clavi.

Mai abans cap home sol o un sol home havia fet en menys de quatre anys el que l’alcalde Serra ha fet –no se’l confongui pas amb Jordi Serra que és l’actor que l’encarna tan i tan bé–. Tal i com canten els fulletons que dia sí dia també els meus runyons es queixen de collir del terra de l’entrada de casa, gràcies a l’alcalde Serra tenim escoles bressol, festes variades, serralades marines, renovades rambles llarguíssimes, mercats nous, carrers més amples, emcombraries més netes, una nova platja, unes renovades onades, una nova sorra, un nou sol, una nova lluna, un nou univers sencer! Déu meu! I tot això ho ha fet tot sol! Tot sol! I amb la modèstia de deixar-se ajudar una miqueta per Ferran Falcó, Mateu Chalmeta i Cosme Modolell, els tres partits que junt amb el PSC governen a Badalona.

I ara, les enquestes no li són favorables! Vinga home! On és la justícia en aquest món?

L’alcalde Serra no és l’alcalde Serra, l’alcalde Serra és un remake de John Wayne a High Noon, Sol davant del perill…

La crisi de les grans menjadores municipals

Una de les modernes menjadores municipals actuals supervisada per l’atenta mirada del comisari polític de torn

Un alt càrrec de la política municapal badalonina em confessava fa poc que no s’explicava com la gent de CIU havia pogut superar la llarga travessia dels vuit anys a l’oposició a la Generalitat de Catalunya. A mi també se’m fa difícil comprendre-ho, la veritat.
A Badalona, pel maig li començarà a passar el mateix al PSC, l’altra gran menjadora de casa nostra. Serà qüestió de que hi posin imaginació… cosa que no és el seu fort, ja ho sé. Jo els proposo “The Automatic Chook Feeder” perquè s’hi vagin acostumant. Molt més discret que les menjadores actuals, d’acord. Però és que els temps no estan per despeses desmesurades i amb la gentada que anirà de pet al carrer, els actuals menjadors… no sé, semblarien desproporcionats.
Caldran canvis dràstics. Pel cap baix els pocs pollastres socialistes que quedin s’hauran de servir ells mateixos el pinso -prou de luxes innecessaris- i crec que aquesta eina els podrà ser d’utilitat. Eh? De res. Servidor de vostès.

La meva proposta per temps de crsis: The Automatic Chook Feeder