Pel damunt dels nostres planys

Ahir, en el petit local d’Òmnium de Badalona no hi cabia ni un micaco més. Iu Forn i Enric Juliana predicaven dos evangelis semblants des de paràboles aparentment molt diferents: “Deixeu-ho tot i seguiu-nos! Comencem-ho tots a fer bé!” Amb Ferran Falcó a primera fila era difícil que no li xiulessin les orelles. Però bé, tots deien el mateix amb diferentes paraules: l’Enric predicava el perill de tenir el PP al govern i l’Iu predicava el perill de no tenir-lo ara per tenir-lo més crescut d’aquí a quatre anys –cruïlla fotuda, per Déu!– i potser l’Enric Juliana ho clavava una mica més: El PP vol tenir embaixador a Catalunya i es perfila Badalona com a la ciutat on vol acampar, passi el que passi, governi qui governi. No seria inteligent que li poséssim fàcil.

Ara, però, pel damunt dels nostres planys hem d’aixecar una senyera que ens faci més resistents. Resistents a les necessitats fisiològiques de les gavines que sí o sí, sobrevolaran el nostre cel durant, pel cap baix, quatre anys més.

La meva proposta és clara i ja definida en l’anterior post: Catalunya i el nostre president actual, Artur Mas, també ha de plantar un embaixador al campament de Badalona i aquest embaixador ha de ser en Ferran. Jo no entendria massa que fos en Sagués i menys en Serra, tot i que qualsevol dels tres seria millor que el tal Garcia, estem d’acord! Queda dit i ho deixo escrit: No vull que en Pep Zamora s’exiliï i afegeixo que si Òmnium ha de canviar de local perquè es queda petit el que té ara al carrer de la Costa, demano, prego de genolls, que sigui per anar a un de més gran, no al badiu de casa mons pares, no fotem!

He tingut un somni! Ferran Falcó era l’alcalde!

A veure, després de la migdiada al balcó de casa amb les paraules de Ferran Falcó a TV3, descartant –de facto– no impedir que el PP pugués fer-se amb l’alcaldia i amb la visió de les cames de la Dolors Boatella en ment he pensat:

Badalona no s’ho mereix, refot!

El PSC: S’adona que està a punt de donar l’alcaldia a un tal Garcia Albiol, encara que sigui indirectament. L’alcalde Serra, agosarat com mai pensa ‘No pot ser! S’ha de fer alguna cosa valenta!” I en un acte de generositat sense precedents marca una nova manera de fer política a Badalona, en el PSC i en el món occidental. Un petit pas que els podria portar a la glòria i que semblaria, i de fet seria, bastant desinteressat: Recolzarem Ferran Falcó com a alcalde de Badalona per evitar un mal major i complir amb les nostres promeses electorals: que és que no sigui alcalde l’Albiol.

ICV-EUiA: S’adona que (PSC=9, CIU=4, mecatxis en falta un!) Garcia Albiol arribaria a la cadira d’alcalde de Badalona per culpa d’un sol vot. Aleshores, sense deixar de ser inteligents i d’esquerres de debò, permeten explícitament a un dels tres regidors que han sortit que voti Ferran Falcó per ser alcalde -amb roda de premsa inclosa;)–, mostrant una valentia sense precedents! Recolzarem Ferran Falcó com a alcalde de Badalona per evitar un mal major i complir amb les nostres promeses electorals: que és que no sigui alcalde l’Albiol.

CIU: Estabornit per la bona nova, es desfà donant gràcies a PSC i ICV-EUiA –aquest darrers no entren en el govern, a menys que vulguin, és clar– i amb la difícil tasca de governar amb una absoluta minoria, se’ls gira molta feina. Reparteixen el poder proporcionalment als escons que ha obtingut, mostrant un agraïment sense precedents en la història de la nostra ciutat i de Catalunya. I sabedors de ser el protagonistes d’una història de generositat i valentia única, s’intal·len en un discurs humil!

Tots tres compleixen les promeses. El tal Garcia Albiol no arriba al poder. S’explicita que ha estat un pacte de ciutat entre el generós PSC, l’històric i responsable ICV-EUiA i l’agraït CIU.

La resta de forces queden perplexes, o sigui: tots –protagonistes o no– comencen a treballar una nova manera de governar Badalona sense interesos partidistes.

Jo em cobro la idea amb… dos cafès –un per mi i un altre per a la Dolors, és just!–, Ferran?

És que si no, no hi haurà ‘dream’ en quatre anys…

Badalona! Ara no és l’hora dels adéus, refot!!!

Ara no és l’hora dels adéus, ni ens hem de dir: Adéu siau!!!
Ni és un adéu per sempre, ni tampoc és un adéu per un instant!!!
Ara és precisament quan el cercle refarem i fins i tot –sense potsers que valguin— serà més gran!!!

Xirucaires! Els nostres pares i avis van resistir quaranta anys. Alguns de nosaltres només vam tenir l’honor de resistir amb ells els primers anys de la nostra vida. Ara ho hem de deixar córrer? No és l’hora dels retrets! El dol es porta en solitud i ràpidament es recicla. Aquí tots hem perdut els vots, les hores, els nervis… però hem guanyat, tots –tots!– una lliçó, una nova manera de fer política des de l’entesa és possible i no depèn dels vots que es guayen o es perden, sinó de la convicció que desde la diferència podem anar junts.

Us imagineu si el PP –miracle!!!– hagués perdut les eleccions? Ells no podrien escriure aquest post. Són fills de quin són fills. Nosaltres podem anar junts, perquè quan diem ‘nosaltres’ ja ens entenem i no cal que desqualifiquem a ningú.

Gent de CIU, gent del PSC, gent de ICV-EUiA ja sabeu el que heu de fer: Bon cop de falç!

Tot és encara possible!

Els que ja hem guanyat el 22M, què fem?

És que és una cosa que no em passa tan sovint. Sóc una persona molt exigent i em poso el llistó molt alt. La temptació de posar-me’l més baix sempre hi és, però em pot l’ambició…

Sóc molt ambiciós, ho confesso. I en política? Ui! També, també. La meva aposta ha estat la dels #femhoplegats i ja sé que és lleig dir-ho però jo ja he guanyat.

El llistó estava alt, eh! Havia de col·laborar amb una força que participés a les eleccions municipals de Badalona i que fos d’esquerres, que apostés per l’independestisme –no el de fireta, el real, el que es guanya a força de treball–, que volgués governar en cas de tenir representació, que no fos gens, però gens sectària, que acceptés les meves crítiques, que apostés per la renovació i regenaració democràtica, que a la vegada que estés disposada a escoltar-me jo també n’aprengués d’ella, que estés instal·lada en l’alegria administrada intel·ligentment, que no l’importés perdre vots si es mantenia fidel als seus ideals, que no parlés malament dels adversaris, que mirés cap al futur però a la vegada sabés projectar-se cap el passat… Era difícil, eh? Vaig trobar l’Oriol Lladó i em va parlar d’Accent –tots eren més o menys amics meus, però això no em garantia res, la meva mare també és amiga meva i l’estimo molt, però no vull fer política amb ella–.

Osti, em van molar, però podrien complir els requisits del meu ambiciós llisto? Ho farien? Que si ho farien? Mireu, es van ajuntar amb els d’ERC, les JERC i els Rcat i amb en Miquel Estruch al capdavant van fer miques el meu llistó, el van saltar sense ni tocar-lo. Bé, ara entraran o no a l’ajuntament, no ho sé, diuen que la cosa va justa o que fins i tot en poden treure dos els que hi entenen. Jo no he encertat mai ni una trista quiniela… o sigui que el meu pronòstic no és molt de fiar i me’l guardo. Però el cas és que ja he guanyat!!! I per mi, ja han guanyat tots ells!!!

Així que torno a preguntar: Els que ja hem guanyat el 22M, què fem? Doncs, celebrar-ho, no?

Els Manel a Badalona i la continuïtat dels parcs

Ahir per la nit al parc de Ca l’Arnús els Manel van executar un magnífic recital envoltats d’arbres i de personatges estranys.

En un moment del concert Julio Cortázar em va parlar: “Mira por encima de la reja, Pep. Ya te lo dije, huevón!” Tenia raó. Vaig fer un salt, un salt estrany que em va aixecar més de tres pams, i allí estava: el parc de Can Solei! I vaig pensar i recordar els vells Blues&Ritmes. I ja no hi havia a Ca l’Arnús solament els Manel i el seu públic –la continuïtat dels parcs!– perquè també, mirant des de l’altre costat de la reixa, hi eren l’Screamin’ Jay Hawkins, Totó la Monposina, Albert King, els Holmes Brothers, George Clinton, Koko Taylor… en fi, tots! Tots els Blues&Ritmeros estaven escoltant els Manel. Els Manel al Blues&Ritmes? És possible, Jordi Turtós? Sí, gràcies a la continuïtat dels parcs.

Per acabar-ne d’estar segur vaig voler saber si és veritat que els parcs, tots ells, només en són un de sol. Vaig fer un foradet a terra, un foradet estrany que em va endinsar més de tres pams, i allí estaven: Simon & Garfunkel al Hyde Park, The Blind Boys Of Alabama al Central Park, Jon Hendricks al Millennium Park, en fi, tots! Tots els músics de tots els parcs que hem tingut la sort de poder escoltar amb els Manel! La bona música i els parcs! Només hi ha un sol parc! Només hi ha una bona música! Què grans són els parcs! Què grans són els Manel! Què imprescindible que és la bona música!

Volem un camp de golf al Gorg, o no?

Per què no? Ja hi tenim la fantasmada del Port entre d’altres. Terreny n’hi ha de sobres. Ara mateix, els pisos ‘d’alta qualitat’ que algun cartell encara anuncia, no crec que s’hi comencin a fer en els propers anys. La gespa? No cal. Es pot fer un camp de golf sense gespa, s’ha d’innovar. Per què no?

Doncs, perquè ningú ho ha demanat. Badalona no destaca precisament per la seva afició al golf. No el necessitem per res i faria més nosa que servei. Un trasto més. Un ‘pongo’ gegantí no el vol ningú. Però el món de la política cultural és terreny abonat per les grans fantasmades! I la veritat, a hores d’ara, que només he estat capaç de consultar un sol programa electoral de les 18 formacions que es presenten a les properes eleccions municipals –on són els programes? ja no se’n fan?–, doncs mireu, em fa una mica de por no saber les propostes culturals de la resta de partits polítics. Digueu-me tiquismiquis, però hi ha un paio, en Joan Blanch, que s’hi presenta! I ja vam tenir un alcalde amb el mateix nom que una mica més ens plantifica un camp de golf als nassos! Sí o no?

Jo el que vull és un cinema públic. Tothom el demana. No és gens car. Es pot autogestionar fàcilment. Tenim auditoris públics on ubicar-lo. Tenim un festival de cinema molt bo, però que dura només una setmana…

Volem veure el Masters Golf Tournament d’Augusta en 3D, en directe i gratis en el Blas Infante! Això sí que és una fantasmada possible i barata!

García Albiol renuncia a l’alcaldia de Badalona

Per primera vegada en el que duem de democràcia un candidat, en concret el que encapçala la llista del PP a Badalona, renuncia explícitament a l’alcaldia de la seva ciutat.

Ja sabem que no és sempre de la llista més votada d’on surt l’alcalde d’una ciutat. En democràcia, quan es começa a comptar, manen les matemàtiques. I mai abans com en aquesta vegada la justícia, la música i la poesia havien anat de bracet dels números. És curiós que quan tot apunta que el guanyador en vots de les eleccions de Badalona serà el PP, l’inefable García Albiol no hagi ni tan sols intentat rectificar la seva versió xenòfoba sobre el problema real de delinquència que pateix la nostra ciutat.

Tant els costa dir que s’han equivocat d’estratègia? O potser ja és massa tard… Perquè ja em direu quina força es voldrà retratar fent possible que el personatge en qüestió arribi a la cadira més alta de la casa de la vila! La pobra força política que dubtés ni que fos uns segons a l’hora d’emetre el seu vot, encara que fos abstenint-se, se l’anomeraria i senyalaria pel seu nom. Nom que no cal que especifiqui en un bloc que s’emet en horari familiar.

I ja veus, Falcons, Serras, Saguesos i Estruchs, condemnats a entendre’s per mirar que no se’ls caguin les gavines al damunt durant els propers quatre anys de nostre senyor!

Elogi sense embuts de les JERC de Badalona

Quan fa 10 anys encara manteníem obert el petit magatzem d’edicions fet a mà al carrer de la Caritat de Badalona, la meva filla, els seus amics i els amics del seus amics utilitzaven el local –amb el nostre permís– com a amagatall, cau estratègic, lloc per… diguem esbargir-se… ja m’enteneu oi? El local estava poblat de caixes de llibres i preadolescents mig fans d’ICV, mig fans d’ERC. En la iconografia a les parets, però, guanyava per golejada la repetida foto de l’estelada i el retrat d’en Carod. Els meus dos socis es fotien un ensurt de cal Déu cada vegada que entraven al local, per la omnipresència de les fotos del polític barrejada amb els crits que sentien sortir de l’amagatall, gens polítics com podeu comprendre.

Aquella gent i més que se n’ha afegit, ara ja són joves i alguns formen part de las joventuts d’alguns partits polítics. Així que, 10 anys més tard quan he acudit a donar un cop de mà a la gent d’Accent, m’he tornat a trobar no exactament els que van anar a petar a ERC, però sí pel cap baix els seus descendents, les JERC actuals. I concretament dues persones, amb les que he tingut més contacte, la Lola M. Sala i l’Oriol Rius.

I estic en condicions d’afirmar que de les quatre parts que formen la coalició “ERC-Accent-Rcat-JERC”, la que té més força, més il·lusió, més capacitat de treball, més imaginació, la que és més oberta, és la darrera, la de les JERC. A tots aquells que fan conyeta sobre el fet que en la capçalera d’una coalició no hi acostumen a aparèixer les joventuts d’un partit, els aconselleraia que s’ho facin mirar. O millor, que es mirin més de la vora la feina que fan aquests agents polítics de primer ordre, com la Lola, l’Oriol i companyia. Ells no són el futur de res, són el present d’ERC i de la coalició sencera.

Qui m’havia dit que la joventut no estava interessada en fer política???

Treure les rodetes del darrera a la bicicleta

Els nens petits que van en bicicleta al costat dels seus pares se’ls pot diferenciar en dues categories: els que porten rodetes al darrera i els que no. Els primers van pedalant ordenadament al costat dels pares i poca cosa més. Els segons van més per lliure i tot i que son petits, sovint s’escapen i costa Déu i ajut atrapar-los.

Bé, a Badalona, la classe política sencera amb els seus polítics, periodistes, opinadors, assistents, organismes, clienteles i grupúsculs ortodoxes tronats han anat amb bicicleta amb rodetes al darrera durant trenta anys. Però ara, ens aquests darrers temps, alguns partits i ciutadans sembla que s’atreveixen a pedalar sense ajudes, sense rodetes. I jo que me’n congratulo. Ajudem-los! Badalona pot ser la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, però sovint no ho sembla i en part és per la seva gran dependència del que es decideix o no a Can Fanga, que no és només el suministrador principal de rodetes, sinó qui posa caminadors i bolquers gratuïtament a qui els demana i a qui no. És hora d’anar d’una vegada a la recerca de la independència –de Catalunya també–, però sobretot i primer de la nostra ciutat.

Cal anar per lliure i cal estar preparats per els genolls amb crostes de moltes criatures. És imprescindible per fer-nos grans. Per aprendre a pedalar cal ensopegar moltes vegades. A veure si encara ens trobarem amb la independència de Catalunya al davant i a Badalona anirem encara amb bolquers.

L’alcalde Serra no és l’alcalde Serra

Seguint l’estela de tota la gent desagraïda de Badalona que m’ha precedit a l’hora de valorar la feina de l’alcalde Serra en aquests darrers anys, deixin que trenqui una llança a favor seu i no li clavi.

Mai abans cap home sol o un sol home havia fet en menys de quatre anys el que l’alcalde Serra ha fet –no se’l confongui pas amb Jordi Serra que és l’actor que l’encarna tan i tan bé–. Tal i com canten els fulletons que dia sí dia també els meus runyons es queixen de collir del terra de l’entrada de casa, gràcies a l’alcalde Serra tenim escoles bressol, festes variades, serralades marines, renovades rambles llarguíssimes, mercats nous, carrers més amples, emcombraries més netes, una nova platja, unes renovades onades, una nova sorra, un nou sol, una nova lluna, un nou univers sencer! Déu meu! I tot això ho ha fet tot sol! Tot sol! I amb la modèstia de deixar-se ajudar una miqueta per Ferran Falcó, Mateu Chalmeta i Cosme Modolell, els tres partits que junt amb el PSC governen a Badalona.

I ara, les enquestes no li són favorables! Vinga home! On és la justícia en aquest món?

L’alcalde Serra no és l’alcalde Serra, l’alcalde Serra és un remake de John Wayne a High Noon, Sol davant del perill…