Arxiu del Blog

Indignats: Unes setmanes o més de trenta anys?

Els acampats et poden caure simpàtics o no. A mi em cauen bé, molt bé. I no, no entenc els seus mètodes de protesta, però n’estic aprenent ràpid. Sé escoltar, he après a escoltar. El cert és que el seu llenguatge sembla conegut tot i que no ho és gens i la impaciència et fa desitjar que arribin els resultats de tanta acampada, d’acord.

La càrrega dels mossos d’esquadra del dijous passat està prou documentada a la xarxa: cal afegir-hi res més que les imatges que ja hem vist? Només una pregunta: Suposo que després de la dimissió de Felip Puig, vindra la inhabilitació a perpetuïtat dels instructors de la ‘loca’ academia de policia catalana?

Però aquesta indignació ve de lluny, oi? Aleshores, aquests fracassats columnistes que pontifiquen amb to mofeta sobre la inconvenient innocència dels acampats, sobre la lliure circulació per les places i carrers que són de tots, diuen –quan desallotjaran a cops de porra si cal tots els cotxes mal aparcats?–, sobre el bé i el mal de la santíssima democràcia, en fi… aquests que pontifiquen, què volen?

Quan la democràcia va plena de polítics enmanillats, de discursos buits i caducs que ningú s’escolta, de personatges que proclamen als quatre vents que volen fer política pels diners, d’ideòlegs amb les idees desades al calaix de sota des de quasi fa trenta anys… i de gent honesta que fa política? També, és clar, també, qui diu que no? Però jo també dic: en aquest despropòsit infinit algú pot assenyalar amb el dit les acampades i dir que no són legítimes? Que és que potser té una fòrmula millor per acabar amb aquesta indignació? Ja està trigant massa, no? Una fórmula que fa trenta anys que trontolla no es mereix escoltar, encara que sigui per unes setmanes, una alternativa diferent?