Arxiu del Blog

Badalona! Ara no és l’hora dels adéus, refot!!!

Ara no és l’hora dels adéus, ni ens hem de dir: Adéu siau!!!
Ni és un adéu per sempre, ni tampoc és un adéu per un instant!!!
Ara és precisament quan el cercle refarem i fins i tot –sense potsers que valguin— serà més gran!!!

Xirucaires! Els nostres pares i avis van resistir quaranta anys. Alguns de nosaltres només vam tenir l’honor de resistir amb ells els primers anys de la nostra vida. Ara ho hem de deixar córrer? No és l’hora dels retrets! El dol es porta en solitud i ràpidament es recicla. Aquí tots hem perdut els vots, les hores, els nervis… però hem guanyat, tots –tots!– una lliçó, una nova manera de fer política des de l’entesa és possible i no depèn dels vots que es guayen o es perden, sinó de la convicció que desde la diferència podem anar junts.

Us imagineu si el PP –miracle!!!– hagués perdut les eleccions? Ells no podrien escriure aquest post. Són fills de quin són fills. Nosaltres podem anar junts, perquè quan diem ‘nosaltres’ ja ens entenem i no cal que desqualifiquem a ningú.

Gent de CIU, gent del PSC, gent de ICV-EUiA ja sabeu el que heu de fer: Bon cop de falç!

Tot és encara possible!

Els que ja hem guanyat el 22M, què fem?

És que és una cosa que no em passa tan sovint. Sóc una persona molt exigent i em poso el llistó molt alt. La temptació de posar-me’l més baix sempre hi és, però em pot l’ambició…

Sóc molt ambiciós, ho confesso. I en política? Ui! També, també. La meva aposta ha estat la dels #femhoplegats i ja sé que és lleig dir-ho però jo ja he guanyat.

El llistó estava alt, eh! Havia de col·laborar amb una força que participés a les eleccions municipals de Badalona i que fos d’esquerres, que apostés per l’independestisme –no el de fireta, el real, el que es guanya a força de treball–, que volgués governar en cas de tenir representació, que no fos gens, però gens sectària, que acceptés les meves crítiques, que apostés per la renovació i regenaració democràtica, que a la vegada que estés disposada a escoltar-me jo també n’aprengués d’ella, que estés instal·lada en l’alegria administrada intel·ligentment, que no l’importés perdre vots si es mantenia fidel als seus ideals, que no parlés malament dels adversaris, que mirés cap al futur però a la vegada sabés projectar-se cap el passat… Era difícil, eh? Vaig trobar l’Oriol Lladó i em va parlar d’Accent –tots eren més o menys amics meus, però això no em garantia res, la meva mare també és amiga meva i l’estimo molt, però no vull fer política amb ella–.

Osti, em van molar, però podrien complir els requisits del meu ambiciós llisto? Ho farien? Que si ho farien? Mireu, es van ajuntar amb els d’ERC, les JERC i els Rcat i amb en Miquel Estruch al capdavant van fer miques el meu llistó, el van saltar sense ni tocar-lo. Bé, ara entraran o no a l’ajuntament, no ho sé, diuen que la cosa va justa o que fins i tot en poden treure dos els que hi entenen. Jo no he encertat mai ni una trista quiniela… o sigui que el meu pronòstic no és molt de fiar i me’l guardo. Però el cas és que ja he guanyat!!! I per mi, ja han guanyat tots ells!!!

Així que torno a preguntar: Els que ja hem guanyat el 22M, què fem? Doncs, celebrar-ho, no?

García Albiol renuncia a l’alcaldia de Badalona

Per primera vegada en el que duem de democràcia un candidat, en concret el que encapçala la llista del PP a Badalona, renuncia explícitament a l’alcaldia de la seva ciutat.

Ja sabem que no és sempre de la llista més votada d’on surt l’alcalde d’una ciutat. En democràcia, quan es começa a comptar, manen les matemàtiques. I mai abans com en aquesta vegada la justícia, la música i la poesia havien anat de bracet dels números. És curiós que quan tot apunta que el guanyador en vots de les eleccions de Badalona serà el PP, l’inefable García Albiol no hagi ni tan sols intentat rectificar la seva versió xenòfoba sobre el problema real de delinquència que pateix la nostra ciutat.

Tant els costa dir que s’han equivocat d’estratègia? O potser ja és massa tard… Perquè ja em direu quina força es voldrà retratar fent possible que el personatge en qüestió arribi a la cadira més alta de la casa de la vila! La pobra força política que dubtés ni que fos uns segons a l’hora d’emetre el seu vot, encara que fos abstenint-se, se l’anomeraria i senyalaria pel seu nom. Nom que no cal que especifiqui en un bloc que s’emet en horari familiar.

I ja veus, Falcons, Serras, Saguesos i Estruchs, condemnats a entendre’s per mirar que no se’ls caguin les gavines al damunt durant els propers quatre anys de nostre senyor!

Elogi sense embuts de les JERC de Badalona

Quan fa 10 anys encara manteníem obert el petit magatzem d’edicions fet a mà al carrer de la Caritat de Badalona, la meva filla, els seus amics i els amics del seus amics utilitzaven el local –amb el nostre permís– com a amagatall, cau estratègic, lloc per… diguem esbargir-se… ja m’enteneu oi? El local estava poblat de caixes de llibres i preadolescents mig fans d’ICV, mig fans d’ERC. En la iconografia a les parets, però, guanyava per golejada la repetida foto de l’estelada i el retrat d’en Carod. Els meus dos socis es fotien un ensurt de cal Déu cada vegada que entraven al local, per la omnipresència de les fotos del polític barrejada amb els crits que sentien sortir de l’amagatall, gens polítics com podeu comprendre.

Aquella gent i més que se n’ha afegit, ara ja són joves i alguns formen part de las joventuts d’alguns partits polítics. Així que, 10 anys més tard quan he acudit a donar un cop de mà a la gent d’Accent, m’he tornat a trobar no exactament els que van anar a petar a ERC, però sí pel cap baix els seus descendents, les JERC actuals. I concretament dues persones, amb les que he tingut més contacte, la Lola M. Sala i l’Oriol Rius.

I estic en condicions d’afirmar que de les quatre parts que formen la coalició “ERC-Accent-Rcat-JERC”, la que té més força, més il·lusió, més capacitat de treball, més imaginació, la que és més oberta, és la darrera, la de les JERC. A tots aquells que fan conyeta sobre el fet que en la capçalera d’una coalició no hi acostumen a aparèixer les joventuts d’un partit, els aconselleraia que s’ho facin mirar. O millor, que es mirin més de la vora la feina que fan aquests agents polítics de primer ordre, com la Lola, l’Oriol i companyia. Ells no són el futur de res, són el present d’ERC i de la coalició sencera.

Qui m’havia dit que la joventut no estava interessada en fer política???

Deixeu-me que parli bé de Ferran Falcó

Quan l’Oriol Lladó em va suggerir per primera vegada que li donés un cop de mà a ell i a Accent, Independents per Badalona, en els primeríssims passos que volien donar en la política municipal de Badalona de la mà d’ERC –ara per fi també amb les JERC i Rcat– em va fer certa mandra, tot i que finalment vaig accedir i ara m’ho estic passant bé amb ells, cosa que ja sospitava que passaria. Per què aquella primera sensació de mandra, doncs?

La darrera vegada que em vaig embolicar en la política municipal –no la primera i darrera segons alguns, despistats!– també em va moure l’amistat amb una gent, la d’ICV aleshores, que tot i que va acabar amb la meva marxa del partit per desacords evidents –un divorci definitiu però amable– també em va deixar un grapat d’amics i amigues i ai… un cert cansament del fet de no poder parlar mai bé d’algú que no fos dels teus i sobretot de no poder discrepar mai públicament del teu partit.

Amb la gent d’Accent tinc quasi la seguretat que no caldrà que em posi la faixa disciplinar de rigor però deixeu-me fer la prova del nou. Deixeu-me que parli bé de Ferran Falcó!

A en Ferran el coneixo només del món de la política, no us vull enganyar. El recordo, per exemple, per la muntanya de preguntes que etzivava al govern de la ciutat en els plens municipals quan estava CIU a l’oposició –un divertiment que lluny del que es pugui pensar animava una mica l’ensopiment general de la sala. També recordo les seves respostes iròniques quan la Maite Arqué –paraules del mateix Ferran Falcó– el renyava! El recordo com un home de partit disposat sempre a pactar — fruit suposo del seu sentit comú i la seva llarga cultura de fer política dins d’una coalició, CIU–. Una persona intel·ligent que argumenta les seves posicions, contundent quan cal, però mai o poquíssimes vegades fregant la desqualificació –alguna vegada potser es deu haver deixat anar, jo no ho recordo–. En fi, una persona amb la que la gent que votem a Badalona i no ho fem per CIU, estem prou tranquils perquè sabem que si mai arriba a ser alcalde no haurem d’exilar-nos políticament –i no estic pensant només amb el PP–. En Ferran és una bona persona que ara es dedica a la política al capdavant d’una opció que no és la meva. Punt. Ja està, ja ho he fet!

Només una cosa: aquest video Ferran, és molt carrincló i els actors semblen sortits d’una pel·lícula del Greco (Ei! De bon rotllo t’ho dic).

Blog d’Accent: Clic, clic, clic (De mica en mica…)

La gent d’Accent Badalona ha encetat un bloc de la mà d’Oriol Lladó (hom diria que ja un històric en el món dels blocs a casa nostra) que crida clarament a la participació. L’Oriol és una persona que expressa les seves opinions sempre d’una manera moderada, argumentada, ordenada, però contundent. Una bona mà doncs, guiada per una bona ment, que busca omplir la pica de mica en mica.

En el segon post del blog argumenta, anuncia, deixar anar aquesta necessitat: “impedir que Xavier Garcia Albiol tingui l’alcaldia” i ho diu segons les seves paraules, “sense mitges tintes”. No puc estar més d’acord, però…

(Què fa! Què fa aquest tio! Ha posat un “però…” a que s’impedeixi que “el largo” tingui l’alcaldia de Badalona! Blasfem! Traidor! Venut!)

Continuo. …però estic d’acord ara, en el 2011. La política s’ha anat convertint en la manera de convèncer la gent per a que ‘no’ voti una opció determinada més que no pas en convencer-la que la que tu defenses és la bona. Això, a part de tenir poc a veure amb la democràcia, ha de tenir data de caducitat! Seria molt perillós que Xavier Garcia Albiol tingués la propera alcaldia? Sí, però per les seves idees, no per que sigui babau o ens caigui malament.

Si aconseguim que no arribi a l’alcaldia, ell i els seus milers de votants no desapareixeran del mapa per art de màgia! I s’haurà de marcar una agenda per elimimar les seves idees sobre immigració del mapa. Haurem de parlar amb els seus votants i amb ell directament a la cara i mirant-los als ulls. Parlar.

Perquè compte, molts creiem que Badalona som tots. ‘Tots’ és una paraula molt senzilla d’entendre. ‘Tots’ vols dir també els votants de García Albiol i ell mateix, oi? L’Oriol i molts això ja ho saben. Però vul deixar-ho clar. La política és l’art de convèncer i deixar-te convèncer. Pel 2015 hem d’aconseguir que o bé el PP o bé molts dels seus votants hagin canviat el xip, sinó tornarem a estar on estem ara. De mica en mica… Clic, clic, clic…

Clica!

© 1998 by Josep Maria Busquets

Darrers leaks del 2010 i primers del 2011 (2)

I segon leak:  un grup de persones de la ciutat constitueix: Accent, independents per Badalona (cosins germans del manifest publicat l’any 2007 per ells mateixos)

Amb un munt de bones intencions i una heterodòxia de formes que tomba d’esquena enceten el meló de la política activa casant-se amb l’últim gran perdedor de les autonòmiques, ERC.

Seguidors fervents dels ‘Monty Python’s Flying Circus; Now, for something completely different’ els disparen de totes bandes. Molen!