Arxiu del Blog

Quan vivíem al 3 i 7 fan 13 tot era més fàcil

Fa pocs dies, vaig penjar al facebook i al twitter aquest poema de l’Enric Casassas:

Jo quan vivia al 3 i 7 fan 13 tot era més fàcil
i ara que em dus al 2 i 2 són 4 vaig al naufragi.

Es fotut topar-se contra la paret o contra un vidre transparent, fa mal, fas el ridícul i et desconcerta. Ara, fotre’ns de morros contra el mirall ens dóna la oportunitat de separar-nos uns metres enrera i fer-nos una ullada de dalt a baix. 2 i 2 són quatre i si no ho entenem anirem de pet al naufragi.

Si durant quatre o vint-i-quatre anys vius instal·lat en la idea que 3 i 7 fan 13 i te’n surts, ole tu i la teva màgia! Ara, si aterres i la matemàtica pura, tossuda, et fa baixar de la lluna, aprofita i rectifica. Només l’Alícia sabia trespassar el mirall, tu no.

Sembla, però, que els polítics no s’adonen que darrera el mirall hi ha una paret de formigó. Si tot ho fan com ho han fet fins ara, tu, tots, tothom, tot acabarà com ha acabat ara. I Badalona no n’és l’exepció.

Una altra cosa.

Quatre anys manats per un govern municipal format per 11 persones que sumen 11, però que la seva capacitat de gestionar ciutats en crisi no arriba al 0,5, dóna com a resultat el no-govern municipal total. Campi qui pugui. En això sí, que no són exagerats els que pensen que hem tornat a l’ajuntament franquista i els seus consistoris en l’ombra.

No fa massa anys un conegut pastisser de Badalona, s’asfaltava ell mateix el davant de casa seva i s’arreglava la seva vorera. No era un tronat, era un avançat al seu temps, ell ja ho venia venir feia temps.

23F, ni fa tant ni fa tant poc

Eren uns altres temps tot i que a alguns els hi puguin semblar els mateixos.

Per exemple:

A Badalona encara hi havia una companyia d’assegurances anomenada España, S.A. amb seu social a dalt del carrer del Carme. La guàrdia urbana no tenia pistoles per defensar l’ajuntament, però els fatxes sí per fer el contrari. A la gent d’Alianza Popular els podies titllar de fatxes a la cara i no s’ofenien gens ni mica. Els Estats Units ja eren els culpables de tot i Fidel Castro encara era una bellíssima persona. Encara hi havia progres amb pedigrí: ells havien de dur barba, bigoti i melena encara que no els creixés el pèl i elles no podien dur sostenidors però havien de lluïr vestits llargs estampats de flors. Joan Brossa dedicava llibres sencers a ciutadans bascos que avui estan a la presó, llibres que els podies comprar a la llibreria ‘Al Vent’ o a Barcelona. Tots els nacionalistes havien de ser per força de dretes i tots els esquerrerosos eren sospitosos de llegir molt i fins escriure! Molts èrem càrrecs de confiança de l’Ajuntament sense cobrar mai ni un duro i d’altres començaven a ser càrrecs de poca confiança cobrant uns bons dinerons. Les diferències i també algunes semblances amb els temps actuals eren tantes que no acabaríem mai.

En fi… molts teníem por del que pogués passar perquè havíem format part d’aquell gran partit transversal catalanista, nacionalista i no, d’esquerres i de no tant d’esquerres, d’obrers i d’universitaris, que no es dèia PSUC, ni PSC, ni CIU, ni ERC però que també s’ho deia, em refereixo a aquell gran partit que Raimon va batejar amb les sigles: E.Q.C.F. , Els Que Corrien Fugien.

Aleshores la memòria no s’havia de recuperar, encara.