Arxiu del Blog

Els que ja hem guanyat el 22M, què fem?

És que és una cosa que no em passa tan sovint. Sóc una persona molt exigent i em poso el llistó molt alt. La temptació de posar-me’l més baix sempre hi és, però em pot l’ambició…

Sóc molt ambiciós, ho confesso. I en política? Ui! També, també. La meva aposta ha estat la dels #femhoplegats i ja sé que és lleig dir-ho però jo ja he guanyat.

El llistó estava alt, eh! Havia de col·laborar amb una força que participés a les eleccions municipals de Badalona i que fos d’esquerres, que apostés per l’independestisme –no el de fireta, el real, el que es guanya a força de treball–, que volgués governar en cas de tenir representació, que no fos gens, però gens sectària, que acceptés les meves crítiques, que apostés per la renovació i regenaració democràtica, que a la vegada que estés disposada a escoltar-me jo també n’aprengués d’ella, que estés instal·lada en l’alegria administrada intel·ligentment, que no l’importés perdre vots si es mantenia fidel als seus ideals, que no parlés malament dels adversaris, que mirés cap al futur però a la vegada sabés projectar-se cap el passat… Era difícil, eh? Vaig trobar l’Oriol Lladó i em va parlar d’Accent –tots eren més o menys amics meus, però això no em garantia res, la meva mare també és amiga meva i l’estimo molt, però no vull fer política amb ella–.

Osti, em van molar, però podrien complir els requisits del meu ambiciós llisto? Ho farien? Que si ho farien? Mireu, es van ajuntar amb els d’ERC, les JERC i els Rcat i amb en Miquel Estruch al capdavant van fer miques el meu llistó, el van saltar sense ni tocar-lo. Bé, ara entraran o no a l’ajuntament, no ho sé, diuen que la cosa va justa o que fins i tot en poden treure dos els que hi entenen. Jo no he encertat mai ni una trista quiniela… o sigui que el meu pronòstic no és molt de fiar i me’l guardo. Però el cas és que ja he guanyat!!! I per mi, ja han guanyat tots ells!!!

Així que torno a preguntar: Els que ja hem guanyat el 22M, què fem? Doncs, celebrar-ho, no?

Elogi sense embuts de les JERC de Badalona

Quan fa 10 anys encara manteníem obert el petit magatzem d’edicions fet a mà al carrer de la Caritat de Badalona, la meva filla, els seus amics i els amics del seus amics utilitzaven el local –amb el nostre permís– com a amagatall, cau estratègic, lloc per… diguem esbargir-se… ja m’enteneu oi? El local estava poblat de caixes de llibres i preadolescents mig fans d’ICV, mig fans d’ERC. En la iconografia a les parets, però, guanyava per golejada la repetida foto de l’estelada i el retrat d’en Carod. Els meus dos socis es fotien un ensurt de cal Déu cada vegada que entraven al local, per la omnipresència de les fotos del polític barrejada amb els crits que sentien sortir de l’amagatall, gens polítics com podeu comprendre.

Aquella gent i més que se n’ha afegit, ara ja són joves i alguns formen part de las joventuts d’alguns partits polítics. Així que, 10 anys més tard quan he acudit a donar un cop de mà a la gent d’Accent, m’he tornat a trobar no exactament els que van anar a petar a ERC, però sí pel cap baix els seus descendents, les JERC actuals. I concretament dues persones, amb les que he tingut més contacte, la Lola M. Sala i l’Oriol Rius.

I estic en condicions d’afirmar que de les quatre parts que formen la coalició “ERC-Accent-Rcat-JERC”, la que té més força, més il·lusió, més capacitat de treball, més imaginació, la que és més oberta, és la darrera, la de les JERC. A tots aquells que fan conyeta sobre el fet que en la capçalera d’una coalició no hi acostumen a aparèixer les joventuts d’un partit, els aconselleraia que s’ho facin mirar. O millor, que es mirin més de la vora la feina que fan aquests agents polítics de primer ordre, com la Lola, l’Oriol i companyia. Ells no són el futur de res, són el present d’ERC i de la coalició sencera.

Qui m’havia dit que la joventut no estava interessada en fer política???