Els Manel a Badalona i la continuïtat dels parcs

Ahir per la nit al parc de Ca l’Arnús els Manel van executar un magnífic recital envoltats d’arbres i de personatges estranys.

En un moment del concert Julio Cortázar em va parlar: “Mira por encima de la reja, Pep. Ya te lo dije, huevón!” Tenia raó. Vaig fer un salt, un salt estrany que em va aixecar més de tres pams, i allí estava: el parc de Can Solei! I vaig pensar i recordar els vells Blues&Ritmes. I ja no hi havia a Ca l’Arnús solament els Manel i el seu públic –la continuïtat dels parcs!– perquè també, mirant des de l’altre costat de la reixa, hi eren l’Screamin’ Jay Hawkins, Totó la Monposina, Albert King, els Holmes Brothers, George Clinton, Koko Taylor… en fi, tots! Tots els Blues&Ritmeros estaven escoltant els Manel. Els Manel al Blues&Ritmes? És possible, Jordi Turtós? Sí, gràcies a la continuïtat dels parcs.

Per acabar-ne d’estar segur vaig voler saber si és veritat que els parcs, tots ells, només en són un de sol. Vaig fer un foradet a terra, un foradet estrany que em va endinsar més de tres pams, i allí estaven: Simon & Garfunkel al Hyde Park, The Blind Boys Of Alabama al Central Park, Jon Hendricks al Millennium Park, en fi, tots! Tots els músics de tots els parcs que hem tingut la sort de poder escoltar amb els Manel! La bona música i els parcs! Només hi ha un sol parc! Només hi ha una bona música! Què grans són els parcs! Què grans són els Manel! Què imprescindible que és la bona música!