Som més complicats que un vuit de bastos

L’expressió és andalusa. Andalusia és possiblement on es parla el castellà més evolucionat del planeta, però la gent més complicada del món viu a Catalunya i sí, potser d’entre tots els pobles que hem tingut la sort d’acollir l’andalús és el que ens ha aportat més i millors imatges retòriques enrevessades a l’hora d’espressar-nos.

Perquè mira que a la reunió d’Òmnium l’Enric Juliana i alguns ens vam arrivar a sentir sols eh! L’opinió estava dividida, si, però en acabar la xerrada tothom et venia a dir: “Mira Pep, millor que mani el PP quatre anys i així sabran el pa que s’hi dóna. Es retrataran” Molts ens vam sentir sols en la nostra tesi de que deixar entrar al PP a l’alcaldia de Badalona era un bitllet d’entrada sense caducitat. I ahir, quan Ferran Falcó anuncia per fi que ell trenca la baralla i no juga al pacte amb ningú, els mateixos, exactament els mateixos!!! que a la reunió d’Òmnium tractaven de convencer-me d’una cosa, aleshores canvien d’opinió i em pregunten a mí!!! per què, per què, per què? I jo que hi tinc a veure amb la decissió d’en Ferran? L’accepto, l’entenc, no la comparteixo, em sembla perillosa i ja està, tan amics tu.

I això. tot s’ha de dir, t’ho diuen els que menys compten amb l’ajuntament per res. La gent que no depèn d’ell ni perquè la subvencioni ni perquè li ompli l’olla. La gent que viu més d’esquenes a la casa gran de la ciutat. Que si no és per xafardejar una mica el que s’hi cou a vegades, si és que s’hi cou alguna cosa alguna vegada… no els pregunten ni l’hora! I ara, tan importants són? Doncs sí, l’ajuntament d’una ciutat com Badalona és important i aviat, i tard alhora, se n’han adonat alguns dels seus habitants, a fe de Déu! Som complicats! Em cau simpàtica la gent de CiU i EUiA, no massa la del PSC, no entenc a ICV des de fa anys i admiro el gran coratge dels perdedors d’ERC i Fem-ho plegats, però per Déu, que tots els seus votants són més complicats que un vuit de bastos!

Badalona! Ara no és l’hora dels adéus, refot!!!

Ara no és l’hora dels adéus, ni ens hem de dir: Adéu siau!!!
Ni és un adéu per sempre, ni tampoc és un adéu per un instant!!!
Ara és precisament quan el cercle refarem i fins i tot –sense potsers que valguin— serà més gran!!!

Xirucaires! Els nostres pares i avis van resistir quaranta anys. Alguns de nosaltres només vam tenir l’honor de resistir amb ells els primers anys de la nostra vida. Ara ho hem de deixar córrer? No és l’hora dels retrets! El dol es porta en solitud i ràpidament es recicla. Aquí tots hem perdut els vots, les hores, els nervis… però hem guanyat, tots –tots!– una lliçó, una nova manera de fer política des de l’entesa és possible i no depèn dels vots que es guayen o es perden, sinó de la convicció que desde la diferència podem anar junts.

Us imagineu si el PP –miracle!!!– hagués perdut les eleccions? Ells no podrien escriure aquest post. Són fills de quin són fills. Nosaltres podem anar junts, perquè quan diem ‘nosaltres’ ja ens entenem i no cal que desqualifiquem a ningú.

Gent de CIU, gent del PSC, gent de ICV-EUiA ja sabeu el que heu de fer: Bon cop de falç!

Tot és encara possible!

Elogi sense embuts de les JERC de Badalona

Quan fa 10 anys encara manteníem obert el petit magatzem d’edicions fet a mà al carrer de la Caritat de Badalona, la meva filla, els seus amics i els amics del seus amics utilitzaven el local –amb el nostre permís– com a amagatall, cau estratègic, lloc per… diguem esbargir-se… ja m’enteneu oi? El local estava poblat de caixes de llibres i preadolescents mig fans d’ICV, mig fans d’ERC. En la iconografia a les parets, però, guanyava per golejada la repetida foto de l’estelada i el retrat d’en Carod. Els meus dos socis es fotien un ensurt de cal Déu cada vegada que entraven al local, per la omnipresència de les fotos del polític barrejada amb els crits que sentien sortir de l’amagatall, gens polítics com podeu comprendre.

Aquella gent i més que se n’ha afegit, ara ja són joves i alguns formen part de las joventuts d’alguns partits polítics. Així que, 10 anys més tard quan he acudit a donar un cop de mà a la gent d’Accent, m’he tornat a trobar no exactament els que van anar a petar a ERC, però sí pel cap baix els seus descendents, les JERC actuals. I concretament dues persones, amb les que he tingut més contacte, la Lola M. Sala i l’Oriol Rius.

I estic en condicions d’afirmar que de les quatre parts que formen la coalició “ERC-Accent-Rcat-JERC”, la que té més força, més il·lusió, més capacitat de treball, més imaginació, la que és més oberta, és la darrera, la de les JERC. A tots aquells que fan conyeta sobre el fet que en la capçalera d’una coalició no hi acostumen a aparèixer les joventuts d’un partit, els aconselleraia que s’ho facin mirar. O millor, que es mirin més de la vora la feina que fan aquests agents polítics de primer ordre, com la Lola, l’Oriol i companyia. Ells no són el futur de res, són el present d’ERC i de la coalició sencera.

Qui m’havia dit que la joventut no estava interessada en fer política???

Blog d’Accent: Clic, clic, clic (De mica en mica…)

La gent d’Accent Badalona ha encetat un bloc de la mà d’Oriol Lladó (hom diria que ja un històric en el món dels blocs a casa nostra) que crida clarament a la participació. L’Oriol és una persona que expressa les seves opinions sempre d’una manera moderada, argumentada, ordenada, però contundent. Una bona mà doncs, guiada per una bona ment, que busca omplir la pica de mica en mica.

En el segon post del blog argumenta, anuncia, deixar anar aquesta necessitat: “impedir que Xavier Garcia Albiol tingui l’alcaldia” i ho diu segons les seves paraules, “sense mitges tintes”. No puc estar més d’acord, però…

(Què fa! Què fa aquest tio! Ha posat un “però…” a que s’impedeixi que “el largo” tingui l’alcaldia de Badalona! Blasfem! Traidor! Venut!)

Continuo. …però estic d’acord ara, en el 2011. La política s’ha anat convertint en la manera de convèncer la gent per a que ‘no’ voti una opció determinada més que no pas en convencer-la que la que tu defenses és la bona. Això, a part de tenir poc a veure amb la democràcia, ha de tenir data de caducitat! Seria molt perillós que Xavier Garcia Albiol tingués la propera alcaldia? Sí, però per les seves idees, no per que sigui babau o ens caigui malament.

Si aconseguim que no arribi a l’alcaldia, ell i els seus milers de votants no desapareixeran del mapa per art de màgia! I s’haurà de marcar una agenda per elimimar les seves idees sobre immigració del mapa. Haurem de parlar amb els seus votants i amb ell directament a la cara i mirant-los als ulls. Parlar.

Perquè compte, molts creiem que Badalona som tots. ‘Tots’ és una paraula molt senzilla d’entendre. ‘Tots’ vols dir també els votants de García Albiol i ell mateix, oi? L’Oriol i molts això ja ho saben. Però vul deixar-ho clar. La política és l’art de convèncer i deixar-te convèncer. Pel 2015 hem d’aconseguir que o bé el PP o bé molts dels seus votants hagin canviat el xip, sinó tornarem a estar on estem ara. De mica en mica… Clic, clic, clic…

Clica!

© 1998 by Josep Maria Busquets

Darrers leaks del 2010 i primers del 2011 (2)

I segon leak:  un grup de persones de la ciutat constitueix: Accent, independents per Badalona (cosins germans del manifest publicat l’any 2007 per ells mateixos)

Amb un munt de bones intencions i una heterodòxia de formes que tomba d’esquena enceten el meló de la política activa casant-se amb l’últim gran perdedor de les autonòmiques, ERC.

Seguidors fervents dels ‘Monty Python’s Flying Circus; Now, for something completely different’ els disparen de totes bandes. Molen!