Ja tenim cartell pel Price & Co. 2011 #Badalona #piulempoesia

Déu n’hi do!

L’11 de novembre de 2011 a les 20 hores, Espai Betúlia.

Poetes participants a l’expo de poesia visual: Jordi Badiella, Edu Barbero, Xavier Bou, J.Brustenga-Etxauri, J.M.Calleja, Xavier Canals, Ferran Fernandez, Raül Gàlvez, Daniel Montes, Dionís Orrit, Paco Pérez, Toni Prat, Joan Puche, Sergi Quiñonero, Àgels J. Saguès, Gustavo Vega.

Poetes del recital: Ferran Aisa, Odile Arqué, Anna Ballbona, Lluís Calvo, David Caño, Enric Casasses, David Castillo, Paco Fanés, Marçal Font i Espí, Bel Granya, Carles Hac Mor, Rodolfo del Hoyo, Coloma Lleal, Vicenç Llorca, Núria Martinez-Vernis, Pep Mita, Daniel Nomen, Martí Noy, Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Primitiva Reverter, Santi Rufas, Gerard Sala, Màrius Sampere, Cèlia Sànchez-Mústich, Jaume Sisterna, Valentí Soler, Joan Soler i Amigó, Pau Vadell i Vallbona, Jordi Valls, Blanca Llum Vidal, Joan Vinuesa, Ester Xargay.

Presentat per Andreu Solsona

Música. Ferran Besalduch, Joan Palacio, David Parras.

Organitza: Associció cultural de poesia Pont del Petroli

Avui em ve de gust escriure un pamflet!

I és que sovint passa que alguns dies va i t’aixeques amb ganes de fer coses que ja no són pròpies de l’edat, però tot i així les fas, oi? Doncs avui m’he llevat amb ganes de pamflet. Va, som-hi!

Els cors d’en Millet i en Montull
canten planys amb aires nostrats.
De la corrua d’emprenyats
s’alcen veus que els volen al trull.

Els jutges Cargol són molt seus.
Si un barrut ha fet carrera
i agafa una bona drecera
allò que era de tots ara és seu.

Els banquers posen cara d’ase,
han venut tanta porqueria
que ara ja ningú se’n refia
i manlleven de casa en casa.

Els hipotecats van de dol.
Les cases són sempre d’algú
i els amos han vist oportú
enviar famílies senceres al sol.

És hora d’anar a la trinxera,
però els trens van tots amb retard.
Líders polítics? Uns petards!
No hi caben més ganduls a l’era.

Setze jutges de set-cents jutjats,
mengen fetges de catalans enutjats.
N’hi ha de metges retallats,
de molts mestres congelats,
d’encara més ciutadans indignats,
i d’experts encaterinats.
Ja és hora que espavilem.
O ens cruspim els setze fetges
dels jutges que ens estant jutjant
o ens acabaran escanyant.

(Quin descans!)

Temps de remull i tocar el dos, però sobretot tornar

Ni fa tanta calor com diuen, ni la farà. Estem a l’estiu i ja està. Negar el canvi climàtic és una poca-soltada, però encaparrar-se en que tots els mals venen d’Almansa és ser massa curt de mires. A casa de la vila mana el PP, sí, i? Això que ens està passant és un efecte directe d’haver decidit tal dia que volíem viure aquí, a Badalona, o és que algú ens hi ha obligat? Doncs som-hi, vivim-hi. Que els carrers de la nostra ciutat bullen? Toquem el dos un temps per agafar aire i tornem.

“Eh, tu, que no tots podem anar-nos-en de vacances, senyoritingo!”

Qui ha parlat de vacances? Jo no. Però si voleu, parlem-ne. Si voleu anar de vacances és molt senzill: us calceu les dues sabates i comenceu a caminar fins que trobeu un bon arbre a la vora d’una bona platja, us remulleu i au, una bona regla de tres a l’ombra. No es necessita res més. S’hi està de puta mare! Però després torneu! Per la mort de Déu, torneu! Aquesta tardor i aquest hivern no han de ser els del nostre descontent!!! Deixem el teiatru pel Shakespeare! Que canviï ell el seu regne per un cavall! Nosaltres no canviem Badalona per cap cromo. S’haurà d’”apatrullar” la ciutat en temps de crisi, dons l’”apatrullarem”.

Rendir-se? Mai!

“Badalona som tots i totes” i els “Moviments Glocals”

Avui, dia 15 de juny de 2011 a les 7 de la tarda al Museu Municipal de Badalona es projecta un audiovisual, “Moviments Glocals” dirigit per Xavier Gonzàlez.

Això no és que sembli un anunci, és un anunci. Un anunci del tret de sortida que dóna Badalona som tots i totes per caminar amb dignitat i orgull pel nostres carrers, aquests quatre anys més que alguns tindrem la immensa sort –creuem els dits!– de viure en aquesta ciutat glocal que –no ens enganyem– ho ha estat des de mitjans del segle passat, per no dir des de sempre!

Glocalització –la barreja de globalització i localització– o per alguns Dochakuka, el terme japonès que ve de Dochaku (el que viu en la seva pròpia terra), és un terme bàsicament econòmic, però també cultural i fins i tot un terme que engloba art i tecnologia: The Glocal Project. Avui, però, serà Badalona i el Museu municipal on els “Dochaku” de Badalona, o sigui tots i totes, podrem escoltar: Rahim, Saeed, Hanan, Orlando, Ruijun, Maribel, Florinel, ciutadans i ciutadanes de Badalona.

“Badalona som tots i totes” ha fet molta i molt bona feina aquests darrers anys, feina que a vegades queda soterrada pels que criden més fort i no els agrada massa la glocalització, ni tampoc l’entenen ni la volen entendre, ja que viuen en la idea única i perpétua del “tot allò que no sigui jo, no pot ser bo”. Malament.

“Escoltar” és el verb imprescindible per entendre. I quan s’escolta desapareixen les pors i les mentides, perquè la veritat només pot ser diversa i només parant les orelles hom és més lliure. Avui, continuarem parant les orelles i donant gràcies a Déu –els cristians així ho fem– per haver tingut la sort de viure –alguns encara que sigui per temporades– en aquesta magnífica ciutat de Catalunya.

Quan vivíem al 3 i 7 fan 13 tot era més fàcil

Fa pocs dies, vaig penjar al facebook i al twitter aquest poema de l’Enric Casassas:

Jo quan vivia al 3 i 7 fan 13 tot era més fàcil
i ara que em dus al 2 i 2 són 4 vaig al naufragi.

Es fotut topar-se contra la paret o contra un vidre transparent, fa mal, fas el ridícul i et desconcerta. Ara, fotre’ns de morros contra el mirall ens dóna la oportunitat de separar-nos uns metres enrera i fer-nos una ullada de dalt a baix. 2 i 2 són quatre i si no ho entenem anirem de pet al naufragi.

Si durant quatre o vint-i-quatre anys vius instal·lat en la idea que 3 i 7 fan 13 i te’n surts, ole tu i la teva màgia! Ara, si aterres i la matemàtica pura, tossuda, et fa baixar de la lluna, aprofita i rectifica. Només l’Alícia sabia trespassar el mirall, tu no.

Sembla, però, que els polítics no s’adonen que darrera el mirall hi ha una paret de formigó. Si tot ho fan com ho han fet fins ara, tu, tots, tothom, tot acabarà com ha acabat ara. I Badalona no n’és l’exepció.

Una altra cosa.

Quatre anys manats per un govern municipal format per 11 persones que sumen 11, però que la seva capacitat de gestionar ciutats en crisi no arriba al 0,5, dóna com a resultat el no-govern municipal total. Campi qui pugui. En això sí, que no són exagerats els que pensen que hem tornat a l’ajuntament franquista i els seus consistoris en l’ombra.

No fa massa anys un conegut pastisser de Badalona, s’asfaltava ell mateix el davant de casa seva i s’arreglava la seva vorera. No era un tronat, era un avançat al seu temps, ell ja ho venia venir feia temps.

Ni més de 200 intel·lectuals de nostre senyor gloriós podran tombar-lo

Tot i que més de 200 intel·lectuals carregats de raons s’hi entestin no podran canviar les coses. Van tard, tot s’ha de dir, però aquest no és el problema. I jo, pobre de mi, que només sóc un pobre ga, gue, guionista de carrer… bé… de gran avinguda va! que treballo per l’HBO, –que no estamos tan mal!– no puc pas ara esmenar la plana a més de 200 intel·lectuals! Tan de bo que se’n surtin! Jo tampoc vull Garcia Albiol d’alcalde de la meva ciutat! Els dono tot el meu suport moral i tota la meva moral de suport. Repaseu els meus darrers posts.

Però el problema és diu 84 per cent, ara ja sabem la xifra exacta. En una piulada matinera el mateix Ferran Falcó ho explicava: “Assemblea del partit a Badalona 84% a favor de passar a l’oposició. A BDN, mana el partit.” Clar i català. Això que alguns ara em pregunten de i si… res! Ha passat el temps dels i sis…! És que si ara van el PSC i ICV-EUiA i el voten, Ferran Falcó haurà de dimitir immediatament, sinó li retiro la paraula! L’assemblea d’un partit i les seves decisions són sobiranes, no fotem!

Ara el debat es situa en un altre context. Albiol és ja de facto l’alcalde de Badalona no pas només per responsabilitat directa d’aquest 84 per cent, eh! No oblidem que molta gent de la nostra ciutat l’ha votat i que molts egos de responsables del PSC i d’ICV-EUiA, barrejats amb la seva poca o escassa capacitat de swing també hi tenen molt a veure. Molts d’ells se’n fotien del meu post: He tingut un somni! Ferran Falcó era l’alcalde! i ara van i em surten amb “i si…” I si, res. Dat i beneït. I en aquest altre context, una pregunta retòrica: Deixant a part el bon Jordi Ballesteros que ha fet tot el que ha pogut, els votants de CIU pensen el mateix que la seva assemblea de militants?

Indignats: Unes setmanes o més de trenta anys?

Els acampats et poden caure simpàtics o no. A mi em cauen bé, molt bé. I no, no entenc els seus mètodes de protesta, però n’estic aprenent ràpid. Sé escoltar, he après a escoltar. El cert és que el seu llenguatge sembla conegut tot i que no ho és gens i la impaciència et fa desitjar que arribin els resultats de tanta acampada, d’acord.

La càrrega dels mossos d’esquadra del dijous passat està prou documentada a la xarxa: cal afegir-hi res més que les imatges que ja hem vist? Només una pregunta: Suposo que després de la dimissió de Felip Puig, vindra la inhabilitació a perpetuïtat dels instructors de la ‘loca’ academia de policia catalana?

Però aquesta indignació ve de lluny, oi? Aleshores, aquests fracassats columnistes que pontifiquen amb to mofeta sobre la inconvenient innocència dels acampats, sobre la lliure circulació per les places i carrers que són de tots, diuen –quan desallotjaran a cops de porra si cal tots els cotxes mal aparcats?–, sobre el bé i el mal de la santíssima democràcia, en fi… aquests que pontifiquen, què volen?

Quan la democràcia va plena de polítics enmanillats, de discursos buits i caducs que ningú s’escolta, de personatges que proclamen als quatre vents que volen fer política pels diners, d’ideòlegs amb les idees desades al calaix de sota des de quasi fa trenta anys… i de gent honesta que fa política? També, és clar, també, qui diu que no? Però jo també dic: en aquest despropòsit infinit algú pot assenyalar amb el dit les acampades i dir que no són legítimes? Que és que potser té una fòrmula millor per acabar amb aquesta indignació? Ja està trigant massa, no? Una fórmula que fa trenta anys que trontolla no es mereix escoltar, encara que sigui per unes setmanes, una alternativa diferent?

Pel damunt dels nostres planys

Ahir, en el petit local d’Òmnium de Badalona no hi cabia ni un micaco més. Iu Forn i Enric Juliana predicaven dos evangelis semblants des de paràboles aparentment molt diferents: “Deixeu-ho tot i seguiu-nos! Comencem-ho tots a fer bé!” Amb Ferran Falcó a primera fila era difícil que no li xiulessin les orelles. Però bé, tots deien el mateix amb diferentes paraules: l’Enric predicava el perill de tenir el PP al govern i l’Iu predicava el perill de no tenir-lo ara per tenir-lo més crescut d’aquí a quatre anys –cruïlla fotuda, per Déu!– i potser l’Enric Juliana ho clavava una mica més: El PP vol tenir embaixador a Catalunya i es perfila Badalona com a la ciutat on vol acampar, passi el que passi, governi qui governi. No seria inteligent que li poséssim fàcil.

Ara, però, pel damunt dels nostres planys hem d’aixecar una senyera que ens faci més resistents. Resistents a les necessitats fisiològiques de les gavines que sí o sí, sobrevolaran el nostre cel durant, pel cap baix, quatre anys més.

La meva proposta és clara i ja definida en l’anterior post: Catalunya i el nostre president actual, Artur Mas, també ha de plantar un embaixador al campament de Badalona i aquest embaixador ha de ser en Ferran. Jo no entendria massa que fos en Sagués i menys en Serra, tot i que qualsevol dels tres seria millor que el tal Garcia, estem d’acord! Queda dit i ho deixo escrit: No vull que en Pep Zamora s’exiliï i afegeixo que si Òmnium ha de canviar de local perquè es queda petit el que té ara al carrer de la Costa, demano, prego de genolls, que sigui per anar a un de més gran, no al badiu de casa mons pares, no fotem!

He tingut un somni! Ferran Falcó era l’alcalde!

A veure, després de la migdiada al balcó de casa amb les paraules de Ferran Falcó a TV3, descartant –de facto– no impedir que el PP pugués fer-se amb l’alcaldia i amb la visió de les cames de la Dolors Boatella en ment he pensat:

Badalona no s’ho mereix, refot!

El PSC: S’adona que està a punt de donar l’alcaldia a un tal Garcia Albiol, encara que sigui indirectament. L’alcalde Serra, agosarat com mai pensa ‘No pot ser! S’ha de fer alguna cosa valenta!” I en un acte de generositat sense precedents marca una nova manera de fer política a Badalona, en el PSC i en el món occidental. Un petit pas que els podria portar a la glòria i que semblaria, i de fet seria, bastant desinteressat: Recolzarem Ferran Falcó com a alcalde de Badalona per evitar un mal major i complir amb les nostres promeses electorals: que és que no sigui alcalde l’Albiol.

ICV-EUiA: S’adona que (PSC=9, CIU=4, mecatxis en falta un!) Garcia Albiol arribaria a la cadira d’alcalde de Badalona per culpa d’un sol vot. Aleshores, sense deixar de ser inteligents i d’esquerres de debò, permeten explícitament a un dels tres regidors que han sortit que voti Ferran Falcó per ser alcalde -amb roda de premsa inclosa;)–, mostrant una valentia sense precedents! Recolzarem Ferran Falcó com a alcalde de Badalona per evitar un mal major i complir amb les nostres promeses electorals: que és que no sigui alcalde l’Albiol.

CIU: Estabornit per la bona nova, es desfà donant gràcies a PSC i ICV-EUiA –aquest darrers no entren en el govern, a menys que vulguin, és clar– i amb la difícil tasca de governar amb una absoluta minoria, se’ls gira molta feina. Reparteixen el poder proporcionalment als escons que ha obtingut, mostrant un agraïment sense precedents en la història de la nostra ciutat i de Catalunya. I sabedors de ser el protagonistes d’una història de generositat i valentia única, s’intal·len en un discurs humil!

Tots tres compleixen les promeses. El tal Garcia Albiol no arriba al poder. S’explicita que ha estat un pacte de ciutat entre el generós PSC, l’històric i responsable ICV-EUiA i l’agraït CIU.

La resta de forces queden perplexes, o sigui: tots –protagonistes o no– comencen a treballar una nova manera de governar Badalona sense interesos partidistes.

Jo em cobro la idea amb… dos cafès –un per mi i un altre per a la Dolors, és just!–, Ferran?

És que si no, no hi haurà ‘dream’ en quatre anys…

Badalona! Ara no és l’hora dels adéus, refot!!!

Ara no és l’hora dels adéus, ni ens hem de dir: Adéu siau!!!
Ni és un adéu per sempre, ni tampoc és un adéu per un instant!!!
Ara és precisament quan el cercle refarem i fins i tot –sense potsers que valguin— serà més gran!!!

Xirucaires! Els nostres pares i avis van resistir quaranta anys. Alguns de nosaltres només vam tenir l’honor de resistir amb ells els primers anys de la nostra vida. Ara ho hem de deixar córrer? No és l’hora dels retrets! El dol es porta en solitud i ràpidament es recicla. Aquí tots hem perdut els vots, les hores, els nervis… però hem guanyat, tots –tots!– una lliçó, una nova manera de fer política des de l’entesa és possible i no depèn dels vots que es guayen o es perden, sinó de la convicció que desde la diferència podem anar junts.

Us imagineu si el PP –miracle!!!– hagués perdut les eleccions? Ells no podrien escriure aquest post. Són fills de quin són fills. Nosaltres podem anar junts, perquè quan diem ‘nosaltres’ ja ens entenem i no cal que desqualifiquem a ningú.

Gent de CIU, gent del PSC, gent de ICV-EUiA ja sabeu el que heu de fer: Bon cop de falç!

Tot és encara possible!