Som més complicats que un vuit de bastos

L’expressió és andalusa. Andalusia és possiblement on es parla el castellà més evolucionat del planeta, però la gent més complicada del món viu a Catalunya i sí, potser d’entre tots els pobles que hem tingut la sort d’acollir l’andalús és el que ens ha aportat més i millors imatges retòriques enrevessades a l’hora d’espressar-nos.

Perquè mira que a la reunió d’Òmnium l’Enric Juliana i alguns ens vam arrivar a sentir sols eh! L’opinió estava dividida, si, però en acabar la xerrada tothom et venia a dir: “Mira Pep, millor que mani el PP quatre anys i així sabran el pa que s’hi dóna. Es retrataran” Molts ens vam sentir sols en la nostra tesi de que deixar entrar al PP a l’alcaldia de Badalona era un bitllet d’entrada sense caducitat. I ahir, quan Ferran Falcó anuncia per fi que ell trenca la baralla i no juga al pacte amb ningú, els mateixos, exactament els mateixos!!! que a la reunió d’Òmnium tractaven de convencer-me d’una cosa, aleshores canvien d’opinió i em pregunten a mí!!! per què, per què, per què? I jo que hi tinc a veure amb la decissió d’en Ferran? L’accepto, l’entenc, no la comparteixo, em sembla perillosa i ja està, tan amics tu.

I això. tot s’ha de dir, t’ho diuen els que menys compten amb l’ajuntament per res. La gent que no depèn d’ell ni perquè la subvencioni ni perquè li ompli l’olla. La gent que viu més d’esquenes a la casa gran de la ciutat. Que si no és per xafardejar una mica el que s’hi cou a vegades, si és que s’hi cou alguna cosa alguna vegada… no els pregunten ni l’hora! I ara, tan importants són? Doncs sí, l’ajuntament d’una ciutat com Badalona és important i aviat, i tard alhora, se n’han adonat alguns dels seus habitants, a fe de Déu! Som complicats! Em cau simpàtica la gent de CiU i EUiA, no massa la del PSC, no entenc a ICV des de fa anys i admiro el gran coratge dels perdedors d’ERC i Fem-ho plegats, però per Déu, que tots els seus votants són més complicats que un vuit de bastos!

Badalona! Ara no és l’hora dels adéus, refot!!!

Ara no és l’hora dels adéus, ni ens hem de dir: Adéu siau!!!
Ni és un adéu per sempre, ni tampoc és un adéu per un instant!!!
Ara és precisament quan el cercle refarem i fins i tot –sense potsers que valguin— serà més gran!!!

Xirucaires! Els nostres pares i avis van resistir quaranta anys. Alguns de nosaltres només vam tenir l’honor de resistir amb ells els primers anys de la nostra vida. Ara ho hem de deixar córrer? No és l’hora dels retrets! El dol es porta en solitud i ràpidament es recicla. Aquí tots hem perdut els vots, les hores, els nervis… però hem guanyat, tots –tots!– una lliçó, una nova manera de fer política des de l’entesa és possible i no depèn dels vots que es guayen o es perden, sinó de la convicció que desde la diferència podem anar junts.

Us imagineu si el PP –miracle!!!– hagués perdut les eleccions? Ells no podrien escriure aquest post. Són fills de quin són fills. Nosaltres podem anar junts, perquè quan diem ‘nosaltres’ ja ens entenem i no cal que desqualifiquem a ningú.

Gent de CIU, gent del PSC, gent de ICV-EUiA ja sabeu el que heu de fer: Bon cop de falç!

Tot és encara possible!

Els que ja hem guanyat el 22M, què fem?

És que és una cosa que no em passa tan sovint. Sóc una persona molt exigent i em poso el llistó molt alt. La temptació de posar-me’l més baix sempre hi és, però em pot l’ambició…

Sóc molt ambiciós, ho confesso. I en política? Ui! També, també. La meva aposta ha estat la dels #femhoplegats i ja sé que és lleig dir-ho però jo ja he guanyat.

El llistó estava alt, eh! Havia de col·laborar amb una força que participés a les eleccions municipals de Badalona i que fos d’esquerres, que apostés per l’independestisme –no el de fireta, el real, el que es guanya a força de treball–, que volgués governar en cas de tenir representació, que no fos gens, però gens sectària, que acceptés les meves crítiques, que apostés per la renovació i regenaració democràtica, que a la vegada que estés disposada a escoltar-me jo també n’aprengués d’ella, que estés instal·lada en l’alegria administrada intel·ligentment, que no l’importés perdre vots si es mantenia fidel als seus ideals, que no parlés malament dels adversaris, que mirés cap al futur però a la vegada sabés projectar-se cap el passat… Era difícil, eh? Vaig trobar l’Oriol Lladó i em va parlar d’Accent –tots eren més o menys amics meus, però això no em garantia res, la meva mare també és amiga meva i l’estimo molt, però no vull fer política amb ella–.

Osti, em van molar, però podrien complir els requisits del meu ambiciós llisto? Ho farien? Que si ho farien? Mireu, es van ajuntar amb els d’ERC, les JERC i els Rcat i amb en Miquel Estruch al capdavant van fer miques el meu llistó, el van saltar sense ni tocar-lo. Bé, ara entraran o no a l’ajuntament, no ho sé, diuen que la cosa va justa o que fins i tot en poden treure dos els que hi entenen. Jo no he encertat mai ni una trista quiniela… o sigui que el meu pronòstic no és molt de fiar i me’l guardo. Però el cas és que ja he guanyat!!! I per mi, ja han guanyat tots ells!!!

Així que torno a preguntar: Els que ja hem guanyat el 22M, què fem? Doncs, celebrar-ho, no?

García Albiol renuncia a l’alcaldia de Badalona

Per primera vegada en el que duem de democràcia un candidat, en concret el que encapçala la llista del PP a Badalona, renuncia explícitament a l’alcaldia de la seva ciutat.

Ja sabem que no és sempre de la llista més votada d’on surt l’alcalde d’una ciutat. En democràcia, quan es começa a comptar, manen les matemàtiques. I mai abans com en aquesta vegada la justícia, la música i la poesia havien anat de bracet dels números. És curiós que quan tot apunta que el guanyador en vots de les eleccions de Badalona serà el PP, l’inefable García Albiol no hagi ni tan sols intentat rectificar la seva versió xenòfoba sobre el problema real de delinquència que pateix la nostra ciutat.

Tant els costa dir que s’han equivocat d’estratègia? O potser ja és massa tard… Perquè ja em direu quina força es voldrà retratar fent possible que el personatge en qüestió arribi a la cadira més alta de la casa de la vila! La pobra força política que dubtés ni que fos uns segons a l’hora d’emetre el seu vot, encara que fos abstenint-se, se l’anomeraria i senyalaria pel seu nom. Nom que no cal que especifiqui en un bloc que s’emet en horari familiar.

I ja veus, Falcons, Serras, Saguesos i Estruchs, condemnats a entendre’s per mirar que no se’ls caguin les gavines al damunt durant els propers quatre anys de nostre senyor!

Elogi sense embuts de les JERC de Badalona

Quan fa 10 anys encara manteníem obert el petit magatzem d’edicions fet a mà al carrer de la Caritat de Badalona, la meva filla, els seus amics i els amics del seus amics utilitzaven el local –amb el nostre permís– com a amagatall, cau estratègic, lloc per… diguem esbargir-se… ja m’enteneu oi? El local estava poblat de caixes de llibres i preadolescents mig fans d’ICV, mig fans d’ERC. En la iconografia a les parets, però, guanyava per golejada la repetida foto de l’estelada i el retrat d’en Carod. Els meus dos socis es fotien un ensurt de cal Déu cada vegada que entraven al local, per la omnipresència de les fotos del polític barrejada amb els crits que sentien sortir de l’amagatall, gens polítics com podeu comprendre.

Aquella gent i més que se n’ha afegit, ara ja són joves i alguns formen part de las joventuts d’alguns partits polítics. Així que, 10 anys més tard quan he acudit a donar un cop de mà a la gent d’Accent, m’he tornat a trobar no exactament els que van anar a petar a ERC, però sí pel cap baix els seus descendents, les JERC actuals. I concretament dues persones, amb les que he tingut més contacte, la Lola M. Sala i l’Oriol Rius.

I estic en condicions d’afirmar que de les quatre parts que formen la coalició “ERC-Accent-Rcat-JERC”, la que té més força, més il·lusió, més capacitat de treball, més imaginació, la que és més oberta, és la darrera, la de les JERC. A tots aquells que fan conyeta sobre el fet que en la capçalera d’una coalició no hi acostumen a aparèixer les joventuts d’un partit, els aconselleraia que s’ho facin mirar. O millor, que es mirin més de la vora la feina que fan aquests agents polítics de primer ordre, com la Lola, l’Oriol i companyia. Ells no són el futur de res, són el present d’ERC i de la coalició sencera.

Qui m’havia dit que la joventut no estava interessada en fer política???